Si em voleu acompanyar de la Font de la Puda a l'Estanyol del Vilar...

Banyoles sempre relacionada amb l'aigua. Avui visitarem una font amb propietats medicinals, una zona d'aiguamolls i estanyols,... ep! i el paratge més misteriós de la comarca, us fa el pes?

Començarem a la Font de la Puda. Ja el 1419 es coneixen les propietats curatives d'aquestes aigües d'olor molt forta -d'aquí el seu nom-, d'un gust singular i de 12 graus de temperatura.

El 1829 s'hi va fer una font artificial, reformada posteriorment el 1902, i una placeta pública. Encara es conserven com si el temps no hagués passat.

Al costat veiem les restes del que durant més d'un segle fou el Balneari de la Puda. Les aigües sulfurocarbonatades de la font s'aconsellaven per tractar les malalties de la pell i dels ossos, a més dels problemes de circulació sanguínia i de vies respiratòries.

El 1845 s'hi va aixecar una casa que primer va tenir dues banyeres, però que en la seva millor època en va arribar a tenir deu. No va ser, però, fins el 1862 que es va construir el nou balneari, que disposava de vint-i-dues sales de bany, sales de polvorització i d'estar, i que funcionava sota supervisió mèdica. Les piles, així eren conegudes les banyeres, s'havien fet amb marbre blanc i d'una sola peça, un material que s'havia portat expressament d'Itàlia. La darrera reforma va ser l'any 1921.

Als anys vint, la temporada de banys començava l'1 de maig i acabava el 31 d'octubre. Els banys d'immersió costaven entre 1 i 2 pessetes, segons la banyera, i un llençol per assecar-se valia 25 cèntims.

Era tal la fama del balneari que el 1877 es va parlar de fer arribar el ferrocarril a la vila; concretament s'havia de posar en circulació un tramvia que uniria Girona directament amb la Font Pudosa. Fins a la font no va arribar mai a construir-se.

El balneari no disposava d'habitacions per allotjar-hi els clients. Això no suposava però un problema dons s'hostatjaven en alguna de les pensions de la vila o en cases particulars.

Després d’un llarg període de decadència, l’any 1965 es clausurà el balneari. L’estat actual de l’edifici, devorat per l’avenç inexorable de la natura, espera una anunciada inversió privada per a rehabilitar-lo que no acaba d’arribar mai.

A partir de la font i seguint un camí que comença paral·lel a la carretera de Mieres, entrem en una zona d'aiguamolls i estanyols.

L'Estanyol de la Cendra és un clar exemple d'estanyol format per enfonsament càrstic. Rep el seu nom perquè l'aigua te un aspecte cendrós degut al pissarrí que hi ha al fons i que queda en suspensió a causa de l'entrada subterrània d'aigua, fenomen que es produeix quan a causa de les pluges a la zona de l'Alta Garrotxa, la pressió de les aigües subterrànies és molt alta. Té uns 20 metres de fondària.

A dalt, una imatge en estació seca, l'aigua té una apariència "normal". A sota, després de fortes pluges amb l'aigua d'un gris cendrós.

Mes endavant arribem a l'Estanyol Petit d'en Montalt que, al igual que el de la Cendra, les aigües poden agafar aquesta tonalitat grisenca. Té entre 4 i 5 metres de diàmetre i 4 de fondària.

A poca distància trobem l'Estanyol d'en Montalt, més gran, amb un perímetre de 235 metres i una fondària de gairebé 24.

Al costat mateix hi ha un mirador que ens permet observar un gran aviari construït per a la reimplantació de la cigonya blanca.

Aquesta zona d’aiguamolls és fruit d’un projecte de restauració per recuperar un paisatge similar a l’original. S'hi vol garantir la protecció a la natura en un sentit integral.

Normalment també podem veure alguns cavalls i ases catalans pasturant per la zona.

Continuant el camí sortim a la carretera de Banyoles a Mieres i la seguim cap a l'esquerra, direcció a Banyoles. En menys de 5 minuts arribem al paratge més misteriós de tot el Pla de l'Estany. Es troba al peu de la muntanya de Sant Patllari, al costat del mas Corralot: són les Tunes, també conegudes com Estunes.

Pel seu gran valor natural i el seu interès geològic, formen part del Pla d'Espais d'Interès Natural de la Generalitat de Catalunya. És un espai singular, ple de balmes i esquerdes de travertí, roures i alzines, molses i falgueres.

Segons la tradició, les Tunes són el cau de les goges o aloges. Formen part del conjunt mitològic català de les dones d'aigua, uns éssers eteris i invisibles, d'una extraordinària bellesa i finor, que viuen ocultes durant el dia a l'interior, en aquest cas, de les esquerdes i balmes de les Tunes, en palaus fets amb pedra de travertí on celebren grans festes i convits. Hi ha moltes versions de la llegenda, gairebé totes en prosa, per això em sembla interessant reproduir els versos de l’escriptor banyolí Joaquim Hostench, qui acompanyà Mossèn Cinto durant la seva estada a Banyoles:

""Van deixar son palau les encantades,

de marbres y alabastres rich tresor,

y alegres entonant tendres cantúries,

de goig esbategant-ne lo seu cor.

Surten fora festives com aucelles

que salten y refilen sens parar;

hermoses y gentils flors boscanes

que’l bes de la rosada fa badar.

Los fan de llànties mils y mils d’estrelles

que com perles tapissen lo cel blau

y’l ventijol que va esbullant ses trenes,

los hi presta sa música suau.

De catifa’ns hi dóna la raureda

escampant cada jorn lo seu fullam,

d’adornos exquisits y cortinatjes

les aures que s’enfilen pel rocam.

¡Ay del mortal qu’atret per la gatzara

intenta aquell retiro profanar!

Res no veu; sols sent cops y bofetades

que l’obliguen ben promte a recular.

Y segueixen de nou les bojes danses

y redoblen los volts y giravolts

y responen ab crits y riallades

als xiscles de xibeques y mussols.

De sobte’s paren, fugen y s’amaguen

dins sos palaus: la dansa ha terminat;

és que han sentit la nota sostinguda

que’l gall d’una masia n’ha llensat.

Es qu’han vist colorar-se ab roges tintes

los núvols per la banda d’orient.

Ja de nou la campana de Porqueres

branda ab repós; saluda al jorn naixent.""

Diuen que les entranyes de les Tunes eren plenes d’or i plata, perles i diamants i tota mena de joiells; que una malla fina, una xarxa de fil imperceptible, que les mateixes aloges es filaven, interceptava el pas als curiosos i, si mai algun agosarat arribava fins allí, immediatament desapareixia tot camí i l’intrús restava desorientat; que durant les grans festes, que se celebraven dintre aquells bellíssims palaus, sortien pels esvorancs de la roca raigs lluminosos, que enlluernaven, i que les nits estenien al defora una roba blanquíssima com les neus del Canigó.

Encara amb el neguit de que no ens n'aparegui alguna tornem cap a la carretera en direcció a Mieres, passem de llarg el camí per on hem arribat i passat el centre escolar Casa Nostra girem a la dreta, en direcció a l'Estanyol del Vilar.

Es tracte del més gran estanyol de la zona, a la riba sud de l'Estany de Banyoles. Té una superfície de 12.450 metres quadrats i una fondària màxima de 9 metres.

Des del 1949 està connectat per un canal artificial amb l'estany.

Al seu costat hi ha la Font del Vilar, actualment amb una escultura de l'artista Lluís Vilà, que marca el límit entre els municipis de Banyoles i Porqueres.

A la zona coneguda com dels Desmais hi ha encara dues fonts més, la Font del Ferro

i la Font de la Filosa, obra de l'escultora banyolina Carme Pujol. Aquesta recull uns versos de Mn. Cinto extrets del Cant VI del seu poema Canigó

""Tota la nit he filat:

vora l'estany de Banyolas,

al cantar del rossinyol,

al refilar de les gojes.

Mon fil era d'or,

d'argent la filosa,

los boscos vehins

m'han pres per l'aurora.""