Seguirem un itinerari entre naturalista i poètic per una part del Parc Natural, de bracet amb l'escriptora Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 - Figueres, 1999), recordant algun dels seus poemes que hi tenen relació.
La plana empordanesa havia estat una extensíssima zona d'aiguamolls. Quan els grecs van arribar-hi, es van establir en una illa entre les desembocadures del Ter i del Fluvià, allà van fundar Empúries. La superfície d'aiguamolls va anar disminuint amb l'expansió agrícola.
El més sever deteriorament de la zona es va originar durant el segle passat, amb la construcció d'immensos equipaments turístics al sud de Roses, les urbanitzacions de Santa Margarida i Empuriabrava en són els màxims exponents. La idea de continuar urbanitzant-ho més al sud va topar, l'any 1976, amb la ferma oposició de la gent més sensibilitzada de la comarca, creant-se el "Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos" i tot i començar les obres l'any 77, es van poder aturar, i finalment, l'any 1983 el Parlament de Catalunya el va declarar, primer, Paratge Natural D'Interès Nacional i posteriorment Parc Natural.
D'aquella època són els versos que M.A. Anglada va dedicar al grup de defensa:
Envaireu aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales?
No trobarà més l'aigua nodridora
i els verds amagatalls l'ocell del Nord?
Àlics rosats (*), amics coll-verds, adéu
adéu xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciment, deixalles, només pols
seran els nius on bategà la vida.
Però quan haurà mort l'últim ocell,
lassat del vol, a frec d'aigua alterada,
quan escates d'argent no tindrà el mar
no espereu ja respirar: ja, lentament,
l'home-botxí comença l'agonia.
(*) flamencs
Al punt quilomètric 13,6 de la carretera GIV-6216, entre Castelló d'Empúries i Sant Pere Pescador, hi ha l'indicador d'entrada al Parc Natural. Al final de la primera recta, girarem a l'esquerra, a poca distància queda el cortal Avinyó, ampliat el 1906, de caire modernista, obra de l'arquitecte Josep Azemar. El cortal original ja consta documentat l'any 1744.
Els cortals, habituals a la zona, més que masies eren diferents estables al voltant d'un pati central destinats a tancar-hi el bestiar. Sovint també disposaven d'un habitatge per el cortaler i la seva família.
Ara sí, continuem cap al Parc. El centre d'informació està situat al Cortalet, l'antic cortal petit de Perpinyà.
Del Cortalet surten diversos itineraris, primer anirem seguint les indicacions de l'itinerari 4 que ens conduirien cap l'Estany Europa, molt a la vora de la Muga i d'Empuriabrava.
El que fem, però, és bordejar pel nord l'estany del Cortalet i ens aturem a l'aguait dels Roncaires. Des d'aquí tenim la sort d'observar el primer grup de cigonyes.
L'estany del Cortalet i el d'Europa, ambdós d'aigua dolça, han estat creats artificialment per a afavorir hàbitats permanentment inundats per a la fauna.
Tornant al Cortalet observem el mateix estany des de l'aguait Quim Franch. Entre ànecs i cigonyes també hi hem pogut veure la tortuga de rierol.
Seguirem ara l'itinerari número 1, i ens aturarem a l'aguait de les Gantes, on farem una darrera ullada a l'estany del Cortalet.
El recorregut va paral·lel al rec Corredor; rec artificial creat per a dessecar camps interiors. A banda i banda anem trobant diferents closes que són els camps de pastura o de dall, tancats, closos, per recs de drenatge i arbres de ribera (àlbers, freixes, oms, tamarius, verns...).
Entre la fauna autòctona que s'ha anat reintroduint al Parc, durant uns anys hi va haver exemplars de l'anomenada vaca marinera. Es van portar de Menorca on bous i vaques s'empraven per estirar les barques de pesca i pujar-les a la platja. El rei en Jaume, en la repoblació de l'illa, després de conquerir-la als moros, hi va portar gent empordanesa, i amb ells, les seves vaques.
Actualment han estat substituïdes per vedells que pasturen en llibertat per les closes del Parc. En alimentar-se d'herba adaptada a l'elevada salinitat del sòl, la seva carn és força apreciada i es pretén obtenir-ne el distintiu de qualitat.
A mà dreta trobem l'observatori de les Daines. D'aquí tenim una vista privilegiada de la zona de nidificació de les cigonyes, de visita obligada a la primavera.
Arribem a l'observatori Pallejà on gaudim de la primera visió sobre la llacuna de la Massona.
Creuem el rec Corredor i arribem a la gran extensió dels estanys del Matà. Seguirem ara l'itinerari núm. 2, en direcció a la platja. A uns 300 metres, a mà esquerra tenim l'observatori del Gall Marí. D'aquí observem dormidors dels corbs marins,
i amb una mica de sort, algun exemplar de daina.
A mà dreta anem seguint els estanys del Matà, una molt extensa zona inundable. És fàcil veure-hi cavalls de la Camarga, una raça acostumada a viure en zones humides i a menjar la vegetació de dins de l'aigua. Són molt útils en la tasca de manteniment i control de la vegetació.
Ara, el camí que seguim travessa zones inundables.
Observem una de les comportes per a regular el nivell d'aigua de recs i zones inundables.
Per a continuar observant la fauna de la Massona des de diferents punts, arribem primer a l'aguait Bruel
i després l'aguait de la Massona.
Seguint l'itinerari arribem a l'aguait de les Arpelles
i finalment a la platja.
Tornem cap als estanys del Matà a reprendre l'itinerari núm. 1. Tota la estona hem tingut la referència visual de les antigues sitges d'arròs del Mas del Matà. Una d'elles habilitada com a observatori.
En aquesta zona hi havia hagut arrossars des del segle XVII, però la gran quantitat de mosquits, que produïren una autèntica mortaldat a causa del paludisme, va fer que durant el segle següent es comences a dessecar.
Hi havia la dita següent:
Mares que teniu filles;
si no les estimeu gaire,
caseu-les a Albons o Bellcaire;
si les voleu mortes aviat,
caseu-les a Vilademat
(Albons i Bellcaire són poblacions més allunyades i Vilademat molt més propera).
El cultiu de l'arrós tornà el 1909 fins, en aquesta zona concreta, a finals dels 60.
Abans d'arribar-hi trobem l'aguait de la Closa del Puig, de dos pisos d'observació, amb la curiositat d'una empinada escala amb graons d'amplada alterna.
Arribem a les sitges. Val la pena enfilar-nos a l'observatori Senillosa, la vista del Parc és privilegiada així com de bona part de la comarca.
Podem observar la gran extensió de llaunes, o llacunes salabroses litorals.
L'any 85 la M.A. Anglada, tot veient la feina feta, escrigué aleshores:
No han destruït aquest recer vivent
que ja lluny enyoren tantes ales?
Aqui retroba l'aigua nodridora
i els verds amagatalls l'ocell del Nord?
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu
torneu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d'ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d'or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
- Una treva signada amb aire i ales.
Davant del mas, fem una darrera ullada als antics camps d’arròs que avui conformen els estanys del Matà, i a les aus que hi troben aliment.
* * * * *
Vull expressar el meu agraïment a en Josep Espigulé, del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, per la informació facilitada, contribuint decididament a documentar aquest treball.
