Visitarem l'extrem nord-est del país i veurem la importància que va tenir el ferrocarril en el seu desenvolupament.
El 23 de juliol de 1854 es va inaugurar la línia del ferrocarril de Barcelona a Granollers, primer pas de l'enllaç de la capital catalana amb França. El 26 de gener de 1862 arribava el primer tren a Girona procedent de Barcelona. Setze anys més tard, el 20 de gener de 1878, es van inaugurar les primeres estacions de Llançà, Colera i Portbou, enllaçant Barcelona amb Cervera de la Marenda.
L'estació de Llançà és la primera en què el tren arriba a una població costanera de l'Empordà. Aquesta estació va funcionar com a suport de la de Portbou, per aquest motiu té un bon nombre de vies, avui la majoria serveixen només d'estacionament d'unitats de mercaderies fora d’ús.
Al costat de l’edifici pròpiament de l’estació hi ha el moll de mercaderies i l’edifici magatzem.
La construcció de la línia del ferrocarril va comportar un increment de població a Llançà. Foren bastants les famílies que s’hi van quedar a viure definitivament.
Seguim la línia fèrria arribant a la platja de Garbet, a l’inici del terme de Colera. Aquí hi ha un baixador que es va construir per facilitar l’accés a la platja. Especialment a l’estiu era força emprat per habitants de les poblacions per on passa el tren, sobretot de Girona i Figueres, per la proximitat del baixador amb la platja.
L’any 2004 va deixar de ser operatiu i ja no s’hi atura cap tren. Les condicions de l’andana, molt curta i sense les suficients mesures de seguretat, va fer que els maquinistes no s’hi volguessin aturar per evitar riscos, i l’estacionalitat del seu ús no va fer viable assumir les obres de millora necessàries.
Continuem cap a Colera. El nucli actual, arran de mar, no es començà a consolidar fins a mitjans del segle XVIII. Amb la desaparició de la pirateria, els pobladors que estaven disseminats per les muntanyes es van anar desplaçant cap a la costa.
Colera també va experimentar un creixement amb la construcció del ferrocarril. La facilitat d’accés va comportar que fou el nou destí d’estiu per a molts empordanesos.
L’obra més singular, que canvià la fesomia del poble, és el viaducte metàl·lic del ferrocarril que s’aixeca 20 metres per damunt del nivell de la vall i creua el poble de sud a nord, amb una longitud de gairebé 188 metres, dividit en cinc trams.
Durant la guerra civil el poble fou molt damnificat, ja que aquest pont va ser objectiu de bombardejos i moltes cases en van patir les conseqüències.
És destacable el plàtan centenari de la plaça Pi i Margall, plantat el 1898.
Anant camí de l’estació veiem un parell d’escultures al carrer, obra de l’artista colerenca Núria Surribas.
Del Vermell, la força i velocitat de la tramuntana.
Del Taronja, l’espiral, el cargol del vent.
Ens enfilem cap a l’estació que de fet és un baixador, ja que l’edifici, força deteriorat, està tancat al públic.
A l’est de l’estació hi ha l’Art Parc, conjunt de diferents figures geomètriques de formes variades i múltiples colors, obra de l'artista local Joan Padern, de l'any 1991, situat sobre un replà damunt la Platja d'en Goixa, en terrenys propietat de Renfe i cedits a l'Ajuntament amb aquesta finalitat.
Portbou, -nom que pot venir de "port de bous", les tradicionals barques d’arrossegament,- era una cala al fons de la vall que pertanyia al monestir de Sant Quirze de Colera. No es començà a habitar fins a principis del segle XIX. El 1849 tot just hi havia una dotzena de cases i sis cabanes.
L’origen del Portbou actual cal situar-lo el 1862 quan, en l’acord hispà-francès signat a Perpinyà, es decidí que la interconnexió per ferrocarril es faria per la costa en lloc de per La Jonquera.
El 1878 arribà el primer tren procedent de Figueres. El ferrocarril i el pas fronterer donaren una enorme vitalitat al poble fins al punt que el 1885 pren la capitalitat del municipi a Colera. No fou fins al 1934, en què el President Lluís Companys va signar l’acord de segregació d’ambdós municipis.
L’isolament de la zona queda de manifest en el fet de què fins a l’any 1918 no s’inaugurà la carretera de Llançà a Portbou i dos anys més tard arribà al coll de Belitres, fronterer amb França.
La puixança es mantingué fins al 1992 en què el Tractat de Maastricht provocà la desaparició de totes les agències de duanes. Més recentment, amb l’obertura del túnel del Pertús i la inauguració de la nova línia d’alta velocitat, el transit ferroviari per Portbou, tant de passatgers com de mercaderies, ha sofert una notable davallada.
Per permetre l’arribada del ferrocarril, la construcció de l’estació i dels serveis duaners va caldre construir una gran esplanada artificial de més de 28 metres d’alçada. L’estació fronterera és de grans dimensions. Les zones de viatgers i de mercaderies estan clarament separades.
L’actual estació fou edificada l’any 1929 substituint la inicial. A més del gran edifici de tres plantes, destaca l'enorme marquesina de ferro i vidre que cobreix les andanes d’ample peninsular, amb una gran semblança a la de l’estació de França a Barcelona. L’enginyer Joan Deulofeu fou l’artífex del projecte.
A llevant de l’edifici hi ha un parell de vies d’ample internacional per als trens francesos que arriben fins a Portbou.
Cap a ponent hi ha la zona de mercaderies amb grans grues pòrtic per al transbordament de contenidors.
Al costat de l’estació i a la mateixa alçada es construí l’església de Santa Maria, d’estil neogòtic, obra de l’arquitecte Joan Martorell i Montells.
Amb l’arribada del ferrocarril, i en terrenys de la companyia, es construí també un cementiri amb la Capella del Sant Crist. Té l’atractiu d’estar penjat sobre el mar. Fins aleshores als morts els duien a enterrar a Colera per mar.
A l’esplanada abans de l’entrada hi ha el Memorial "Passatges" dedicat a Walter Benjamin, obra de l’escultor Dani Karavan.
Benjamin fou un historiador, crític, filòsof i teòleg jueu d’origen alemany. Emigrà a París quan Hitler va arribar al poder, posteriorment va fugir de la França ocupada, aconseguint passar la frontera a peu. Fou detingut per la policia i, per por a ser lliurat a la Gestapo, es va suïcidar.
A l’interior del cementiri hi ha la seva tomba.
La vila de Portbou és una constant de carrers en pujades i trams d’escales per salvar el desnivell fins a l’estació.
Anem trobant diferents edificis que mostren la importància de la població abans de la seva decadència.
Destaca la casa Herrero, edifici modernista de finals del segle XIX avui seu del Centre Cívic.
A tocar de la badia hi ha l’escultura "Sirena" de Frederic Marés.
