Farem una passejada de menys de dues hores, entre anar i tornar, tot entretenint-nos observant el paisatge i la vegetació de la primera part de costa del Parc Natural del Cap de Creus, venint des del nord.
La cala Tamariua és el límit urbà del Port de la Selva i alhora l'inici del Parc Natural. Per arribar-hi cal travessar tot el nucli i, acabat el port esportiu, agafar la carretera d'un quilòmetre aproximadament que va seguint la costa fins a un aparcament, a sobre mateix de l'extrem de la cala.
Abans però, ens desviem a la dreta per pujar a través de la darrera urbanització i situar-nos a la part superior de la cala. Des de l'alçada observem dos grans accidents geogràfics, el primer és el cap Mitjà que separa la cala Tamariua de la cala Cativa i el segon és la Punta de cala Cativa, a l'altra costat de la qual hi ha la cala Fornells.
Ara sí, ens arriben a L'aparcament. A partir d'aquí seguirem un camí recentment ben arranjat que ens conduirà fins a la platja.
El nom li ve de l'abundància de tamarius al rerefons de la platja.
Travessada la platja agafarem un dels corriols que, a diferent alçada, van seguint contornejant la costa, el de més a la vora del mar va trobant les fites que marquen el domini públic marítim-terrestre.
En el Parc Natural també podem observar el vol d'algun rapinyaire, en aquest cas un esparver.
Passat el cap Mitjà és fàcil observar petites barques de pescadors fondejades.
Travessem el rec d'en Rafalet on observem gramínies a punt de tornar a brotar.
La cala Cativa és molt petita, hi desguassa un altre rec que agafa el nom de la cala. La petita platja queda enclavada entre els penya-segats que l'envolten.
Al lateral dret hi ha, arran de mar, una petita construcció de pedra que servia de refugi als pescadors que practicaven la pesca a l'encesa. L'empedrat que la precedix feia d'eixugador, el lloc on es desmallava el peix atrapat a les xarxes.
A partir d'aquí s'observen molts murs de pedra seca, que ens parlen de la importància que havia tingut durant anys el conreu de la vinya.
És interessant d'anar observant la gran diversitat botànica: el bàlsam, una espècie que no és originària de la zona i que s'estén amb molt facilitat.
l'estepa borrera,
l'estepa blanca que, malgrat el nom, no és la de color blanc,
els càdecs, modelats per la tramuntana,
el cap d'ase,
els coixinets de monja, tan preciosos quan estan florits com traïdors en amagar unes punxes molt fortes,
i el fonoll marí.
El camí més ben fressat va guanyant alçada. Passem per una propietat encerclada amb murs de pedra seca, on de mica en mica, la vinya ha estat substituïda per una pineda.
Baixem fins a la cala Fornells. El nom li ve de que hi havia hagut una carbonera. S'obtenia carbó vegetal a partir d'esbrossar la muntanya que l'envolta per a convertir-la en vinya.
La seva platja en forma d'amfiteatre està oberta a tramuntana, i no és estrany veure-hi restes d'alguna embarcació després d'un temporal. El material de la platja són còdols grans, grava i petites clapades de sorra.
Al fons de la cala el pas queda barrat per un espadat esquistós que en temps de pluja mostra un salt d'aigua.
