Si em voleu acompanyar per la Vall de Sant Daniel...

Seguirem el curs del riu i d’algunes rieres, veurem el monestir, passarem per fonts i terreres i arribarem al cim més alt que tanca la vall, el de Sant Miquel, de 388 metres des d’on gaudirem d’unes vistes de 360º espectaculars.

Antigament, i abans del topònim Sant Daniel, la vall havia rebut altres denominacions: vall Ombrosa i vall Tenebrosa o Profunda, relacionades amb la densa vegetació i el seu enclotament respecte dels turons que l'encerclen.

Al nord-est de la ciutat de Girona, a la vora de la Catedral i a partir de l’església de Sant Pere de Galligants ens endinsem per la vall de Sant Daniel. Està configurada per tota una gran xarxa de rieres i torrents que formen la conca del riu Galligants abans de vessar les seves aigües al riu Onyar.

Seguint el curs del Galligants, a la seva riba esquerra trobem la font del Bisbe, de les poques de la vall en que, encara avui, l’aigua és potable.

Seguint el camí que s’enfila una mica, tenim ja una primera visió del Monestir de Sant Daniel, que ha estat el nucli al voltant del qual, durant el darrer mil·lenni, s’ha anat poblant la vall, si bé els primers indicis de població daten de l’època romana.

El camí baixa de seguida i ens condueix a la font d’en Pericot, fins el segle XVIII era coneguda com a font Romana.

Continuant el curs del Galligants a mà dreta hi desemboca la riera Bufina i seguint-la arribem a la font dels Gossos o d’en Fita.

Tornem enrere a buscar el Galligants i arribem a la plaça de la Constitució coneguda com de les Sardanes. Per la festa major, en aquesta esplanada s’hi celebra la ballada de sardanes.

A l’extrem de l’esplanada hi ha una mina d’aigua. En aquesta zona el riu ja deixa d’anomenar-se Galligants i va prenent el nom de cadascuna de les rieres i torrents que el formen.
Al fons dels camps veiem can Llinàs, un dels masos antics de la vall.
Desfem el camí que ens portarà cap el monestir de Sant Daniel
Inscripció al llindar de la porta d'entrada a la rectoria.
Moltes de les cases que envolten el Monestir ens fan oblidar que estem a la ciutat.

A partir del monestir, cap a la dreta, anirem seguint paral·lelament a la riera Miralles.

Sant Daniel va ser, fins al 1963, un municipi independent de Girona. Tenia doncs el seu propi cementiri.

Més endavant, a mà dreta, agafem el camí de can Xifreu
i de seguida arribem a una zona de fonts picants en una gran esplanada
amb la font del Ferro

rodejada de lledoners

i al costat la font de la Pinya, amb la següent inscripció: "Manso Pi. Agua ferruginosa 1862"

Recuperem el camí que seguíem i passem pel costat de les instal·lacions abandonades de la antiga fàbrica de Can Saguer, on s’havia embotellat l'aigua d'una mina i comercialitzat amb el nom de "Agua del Valle de San Daniel".

A l’hemeroteca de La Vanguardia, a l’edició del dimarts 24 de novembre de 1931, a la pàgina 10, trobem el següent anunci:

"Agua del Valle de San Daniel. Pidase en Hoteles y Restaurantes. Exquisita agua de mesa; verdaderamente específica en irritaciones intestinales, agudas y crónicas, diátesis renal, resolución de cálculos, linfatismo y convalescencias de procesos agudos".

Per acabar afirmant:

"Es la más reconstituyente de las aguas conocidas."

Poc més amunt, a mà esquerra agafem un camí on anem trobant freixes de fulla petita i

després d'uns 500 metres arribem a unes antigues terreres. D’aquesta explotació a cel obert s’obtenia l’argila per fer rajoles i ceràmica.

Els camps treballats ens fan oblidar que estem al terme municipal de la ciutat de Girona.

Tornem enrere i passem per Can Miralles. Es comenta que, en els seus bons temps, els propietaris podien anar del mas a la Catedral de Girona sense deixar de trepitjar terres de la seva propietat.

De seguida el camí creua la riera, ara ja de Sant Miquel, pel pont del mateix nom.

A partir d’aquí el camí comença una pujada més pronunciada. A mà esquerra, mig amagades entre les alzines, hi ha les ruïnes de l’antiga casa fortificada coneguda com a mas Muret, que estava al peu de l’antiga via romana que travessava el massís de les Gavarres.
El camí passa per sota de la variant de Girona de la carretera nacional II.

Passem a tocar d’una de les escultures que flanquegen la carretera. És obra de Bonaventura Ansón feta amb marbre de Carrara, ens fa pensar en una porta de grans dimensions.

Anem pel bon camí
Passem al costat de can Lliure.
Anem observant un altre dels arbusts típics de les Gavarres, el cirerer d'arboç.
Tot i ser ben amunt encara anem trobant fonts, aquesta és la de can Mistaire que s’alimenta del torrent de can Figueres.

El castell de Sant Miquel, administrativament ja pertany al terme de Celrà. Va ser construir durant el segle XV. Entre el 1846 i 1849 s’hi van construir dues torres de tel·legrafia òptica, de les quals no en queden restes clares. Actualment, i després d'haver passat una primera fase de restauració, es pot visitar la torre de guaita a la que s’hi accedeix per una escala de cargol, també es poden observar l'ermita, que està mig enderrocada, i una part de la muralla.

Podem gaudir d'unes grans vistes, del cap de Begur al Montgrí
l'Alt Empordà, la badía de Roses i les Alberes
la ciutat de Girona i desde els Pirineus al Montseny.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *  

Vull expressar el meu agraïment a en Joan Palahí, que ha nascut a Sant Daniel i amb el seu assessorament ha fet possible aquest treball.