En una època en que els camps d'arròs estan inundats, visitarem les llacunes, observarem ocells, anirem en bicicleta, caminarem, veurem la pràctica d'esports relacionats amb el vent i l'aigua, parlarem amb pescadors... Vinga, no ens entretinguem més.
Aquesta és la zona humida més important del país, amb l'Ebre, lo riu, com a arteria principal. Des dels canals de la dreta i esquerra i d'aquests, a través d'infinitat de canals i séquies, l'aigua dolça arriba als arrossars, els quals ocupen la major part de la superfície del delta dedicada al conreu.
Comencem des del nord venint de l'Ampolla o Camarles. Abans d'arribar a la bassa de les Olles ens trobem amb una estació de bombeig que permet fer arribar l'aigua del canal a cotes més elevades.
La bassa de les Olles és una de les llacunes més petites del delta. Es troba a la vora de la badia del Fangar amb la que està comunicada per una petita gola.
Està envoltada de zones naturals no conreades, on hi pasturen lliurament cavalls, i d'un espès canyissar.
Hi ha diversos punt de guaita i un mirador.
La badia està tancada al nord per la Punta del Fangar, on no s'hi pot circular amb cap vehicle a motor i, durant l'època de nidificació, tampoc es pot anar a peu per unes grans àrees senyalitzades. Tota la península, d'uns 6 km de llargada, és un immens sorral amb presència de dunes mòbils.
En aquesta zona, en dies de forta insolació, s'hi observen miratges.
Ens arribem fins al far, conegut a la zona com la Faroleta.
A l'interior de la badia hi trobem un gran nombre de muscleres.
Al costat nord de la desembocadura hi ha la bassa del Garxal.
La platja és de dunes i hi ha un petit far i un parell de miradors.
Un d'ells, l'anomenat Zigurat, és una espectacular plataforma de fusta que, per la seva alçada, permet una magnífica visió de la zona.
A banda i banda del riu hi ha un seguit d'embarcadors, bons punts també per als pescadors de canya.
Creuem el riu entre les poblacions de Deltebre i Sant Jaume d'Enveja, ara a través de lo Passador, un pont de 250 metres, inaugurat a finals de setembre del 2010,
que estalvia una volta de més de 20 km o bé l'ús de transbordadors.
Continuem cap a l'est entre arrossars. Alguns ja es comencen a tenyir de verd, la planta va creixent.
També trobem algunes barraques tradicionals.
Arribem a la bassa de l'Alfacada on hi ha un mirador elevat.
Seguirem la costa entre arrossars i zones naturals no conreades fins al mirador de la Tancada, llacuna on s'hi acostumen a observar flamencs. Tanmateix ara, en època de nidificació, només se'n pot observar algun exemplar solitari.
Al costat encara es conserva alguna de les barraques tradicionals.
De seguida arribem a la Barra del Trabucador, un istme de 6 km que uneix el delta amb la Punta de la Banya i les salines. Tot ell és un sorral.
A l'interior de la badia s'hi acostumen a trobar practicants d'esports relacionats amb el vent i l'aigua, com el surf de vela i el surf d'estel, d'una gran vistositat.
L'accés a la Punta de la Banya i a les salines està restringit tot l'any.
Tornem enrere i seguim la carretera que, voltant la badia dels Alfacs, ens condueix al Poblenou del Delta, poblat agrícola creat amb el nom de Villafranco del Delta, fins que el 2003 se li va canviar el nom.
Els carrers rectes i plens de flors i les cases baixes pintades de blanc són les seves característiques principals. Avui l’economia del poble, a part de l’agricultura, es basa en el turisme relacionat amb el Parc Natural.
És un bon indret on assaborir l’arròs del Delta amb ànec i anguila com a ingredients singulars.
Al nord del nucli urbà hi ha la bassa de l’Encanyissada. La primera visió la tenim des del mirador del Pont del Través, on coincidim amb autèntics apassionats de la fotografia ornitològica.
Arribem a la Casa de Fusta, edifici que data del 1926 quan tres caçadors barcelonins van fundar una societat de caça i obtenir una concessió per deu anys. Van fer portar aquest edifici desmuntable des del Canadà per tenir un indret on estar-s’hi. Actualment és un centre d’informació del Parc i museu ornitològic.
Aquí mateix hi ha un altre mirador de l’Encanyissada.
Al costat s’hi lloguen bicicletes.
Continuem vorejant la badia, aquí també hi trobem un nombre important de vivers de musclos i ostres.
Acabem la visita a Sant Carles de la Ràpita, parlant amb un pescador que ha viscut tota la vida de la pesca a la badia dels Alfacs. Ens instrueix en l’us del tresmall, sistema de tres xarxes que es calen en fer-se fosc i es lleven a la matinada.
Vull transcriure una frase demostrativa de la filosofia de la gent del mar. Preguntat de si quan la pesca és bona, les xarxes plenes pesen molt i costa de llevar-les i pujar-les a la barca, respongué: Quan pesen de veritat és quan estan buides.
