Si em voleu acompanyar al cor de Celrà...

El municipi de Celrà, travessat per la carretera que comunica la ciutat de Girona amb el nord del Baix Empordà i la Costa Brava, està massa a la vora de la capital i massa lluny dels pols d’atracció turística per ser un lloc gaire conegut. És un d’aquells indrets pel qual molta gent  passa i ben poca s'atura, i a fe que val la pena.

Avui, en una primera visita, coneixerem el què, per la seva arquitectura i dimensions, és segurament l’edifici més emblemàtic, un bon exemple del modernisme industrial, i continuarem cap al nucli antic, entretenint-nos a descobrir racons interessants del que fou la sagrera medieval. Comencem?

A l’entrada del centre urbà venint de Girona ens trobem amb una molt alta xemeneia, al mig del carrer, és una de les dues que pertanyien a la Fàbrica, indústria d’extractes tànnics per adobar pells i d’altres productes químics d’origen vegetal.

L'empresa es va fundar l’any 1902 amb el nom de societat mercantil col·lectiva Brillas i Pagans.  El 1915, en plena primera guerra mundial, la industria tingué un important creixement. Es va encarregar el projecte d’una nova fàbrica a l’arquitecte Isidre Bosch i Batallé, qui la va dissenyar amb clares influències del modernisme industrial, guiat pel concepte de diversos edificis que mantenen una unitat d’aspecte.

Arribà a tenir gairebé 300 treballadors fins a la meitat dels anys 50, en què la competència de la indústria química de síntesi va provocar la decadència, tacant definitivament l’any 1971.

Popularment es coneix com a “Fàbrica Pagans”  o directament  “La Fàbrica”. 

Als anys 80 el complexe fou cedit a l’Ajuntament que ha anat rehabilitant els edificis més emblemàtics per destinar-los a diversos usos públics.

La primera xemeneia trobada té una alçada superior als 37 metres i es caracteritza per tenir anellades la base i la part superior, presentant un cos llis a la columna.

L’edifici per on comencem la visita és on estaven ubicades les oficines i els laboratoris que controlaven els diferents processos de fabricació. Avui és la seu de l’Ajuntament.

A la plaça hi sobresurt la segona xemeneia. Una mica més petita que l’anterior, de gairebé 23 metres d’alçada. Presenta com a característica destacada les anelles que envolten tot el cos i una curiosa decoració a la corona. 

Adossat a aquesta xemeneia hi ha la nau on hi havia les calderes i els forns. En l’actualitat és el Centre Cívic.  

Sense sortir a l’exterior passem a un altre edifici, el més alt de la fàbrica, avui destinat a Centre Cultural. 

Per l’antiga escala amb ascensor, podem accedir al terrat, envoltat de barana d’obra decorada amb els pinacles característics del complex. Des de dalt tenim una bona vista de tot el conjunt i de bona part del poble.

Destaquen els edificis que servien de magatzem i els patis annexos, avui hi ha les instal·lacions de la piscina municipal.

Hi ha dos edificis més. El primer era la sala de màquines. Després de la rehabilitació va ser durant un temps l’escola municipal de dansa, actualment és una sala polivalent.

El segon, l’antiga sala d’extractes, avui és la biblioteca.

Anem ara cap al centre històric de la població. De camí passem per davant de can Ponac, edifici que des del 2009 acull les dependències del Casal de la Gent Gran. La restauració i ampliació de l’antic edifici és obra de l’arquitecta Joana Argerich.

En arribar a la plaça de l’Estatut trobem l’Ateneu, edifici construït l’any 1913 pels propietaris de la fàbrica Brillas i Pagans per als seus treballadors. Aquí s’hi va formar l’orfeó popular “Unió Celranenca”. Després de passar a mans municipals va ser profundament remodelat i avui en dia és el teatre Ateneu.

Molt a la vora, a tocar del torrent d’Orriols, a mà dreta arribem a Can Cors-Guinard, una de les cases més destacades de la població. Podem veure-hi finestres renaixentistes amb relleus i arcs conopials.

Durant la guerra civil es convertí en un edifici polivalent  en el que hi havia la centraleta telefònica, l'escola, l'ajuntament, menjador per als soldats i s'oferia allotjament als refugiats.

També destaca el portal i el reixat de forja amb escuts amb els símbols de la família, cors i guineus o guinardes.

Ens aturem a la Font d’Orriols.

Continuem per la ronda de Baix que ressegueix part de l'antiga muralla  i ens porta al cor del  nucli antic.

En aquest indret, davant de l'església, el 13 d'octubre de 1448 es va celebrar la primera de les trobades del recentment creat Sindicat Remença per tractar de la supressió dels mals usos, segons consta en el Llibre del Sindicat Remença, document manuscrit escrit en llatí que conté les actes de les reunions.

L’església dedicada a Sant Feliu és el centre a partir del qual va anar creixent el poble.  Les primeres notícies documentades daten del 994, d’un edifici que se suposa preromànic. Durant el segle XII es va construir un nou edifici, aquest romànic, orientat a llevant,  acompanyat d’un campanar separat del cos de l’església. De les poques restes que queden de l'època observem una finestra de mig punt i doble esqueixada.

A través dels segles es va anar ampliant i modificant substancialment. La major d’aquestes reformes data del segle XVIII en què es va modificar l’orientació, ampliant-se fins a quedar adossat al campanar, formant un únic conjunt. Avui parlem d’un edifici d’estil renaixentista.

A l’interior trobem quatre atlants, dos de masculins i dos de femenins que es trobaren enterrats a la mateixa església quan, fa unes dècades, es va construir una capella lateral a l’altar major. En una propera visita potser podrem intuir el seu origen.

Per una estreta escala de caragol s’accedeix a la part superior del campanar.

A l’esquerra del temple hi ha la plaça de Catalunya on continuem gaudint de bells edificis d'origen medieval curosament restaurats.

 

Seguim rodejant el temple ara per la Baixada de la Doma.

Arribem al carrer de Maria Cristina.  Aquí havia estat l’antic Hospital de Celrà, un indret d’acollida de gent necessitada i pelegrins.

Continuem pel carrer de la Ronda des d'on tornem a veure el campanar de l’església. De fet estem donant la volta resseguint el nucli medieval.

Arribem al carrer de la Muralla, fora del perímetre concret de la sagrera però protegit per la muralla defensiva edificada durant el segle XIV.

Cal Moler del Portal, amb porta dovellada i una esplèndida finestra esculpida, ens recorda que en aquest indret hi havia hagut una de les entrades al clos emmurallat.

Seguim cap a la plaça de l’església pel carrer del Dr. Romagós.  Continuem trobant detalls interessants.

De tornada seguim el carrer Major.

* * * * * * * * * *

Vull expressar el meu agraïment a la M. Àngels Valentí i al Narcís Verdaguer que, amb la seva col·laboració, han ajudat al desenvolupament d'aquest treball.