Sortirem de la Vila medieval per anar cap al Port i seguir la costa fins a Cap Ras, a l'extrem de la badia de Garbet, tot observant les restes de refugis i búnquers defensius, aquests darrers formant part de l'anomenada "Línia P".
El primer que ens crida l'atenció en arribar a la plaça Major és l'immens plàtan que la presideix, conegut com "Arbre de la Llibertat" i que el 1987 fou declarat arbre monumental.
Aquest arbre centenari havia estat encerclat per un banc de pedra amb l'escut de la vila esculpit i la data de setembre de 1684. Avui està a l'altre costat de l'escalinata que puja a l'església.
Recomano llegiu el comentari enriquidor que en referència a l'arbre fa en Carles Sòria al peu d'aquest reportatge.
A un costat de la plaça hi ha la torre romànica d'estil llombard que fou el campanar de l'antiga església del segle XIII. Quedava fora del recinte emmurallat però sota la protecció eclesiàstica de la sagrera.
A l'altre hi ha l'església de Sant Vicenç, del segle XVIII, construïda dalt del turó on, fins a finals del segle XVII, hi havia el nucli primitiu de Llançà.
Sota de l'església, entre els anys 1938 i 39, en plena Guerra Civil, s'hi construí un refugi de 56 metres de llargada amb una capacitat de fins a 500 persones.
Voltem l'església seguint l'antic nucli que havia estat fortificat amb muralles i sis torres de defensa. A mà esquerra i adossada a l'edifici de l'església s'alça la paret de la Torre de l'Homenatge del Castell Palau de l'Abat.
En un dels murs s'hi conserva un finestral gòtic.
Passem per sota de l'arcada que travessa l'antic carrer de la Força.
Arribem al Palau de l'Abat, residència dels senyors de Sant Pere de Rodes i lloc on s'administrava justícia. Damunt de la part superior de la porta s'hi conserva l'escut de Sant Pere de Rodes amb la data de 1677.
Sortint cap al Port observem una part de casa fortificada integrada en el paisatge urbà. Mostra de les antigues cases amb elements defensius en quedar fora de la protecció del recinte emmurallat.
Ens arribem fins a la platja del Port per, a partir d'aquí, anar seguint la costa cap al nord. Aquesta és la platja més gran del terme. Fins no fa massa decennis al seu darrera hi havia les barraques de pescadors de les que pràcticament no en queda cap vestigi.
Al final del passeig marítim, abans de creuar la riera de Valleta, hi ha un monument-mausoleu, obra de Domènec Fita, que recorda un obelisc coronat amb vitralls i que conté l'urna amb les cendres de l’escriptor Pere Calders.
Una vegada creuem la riera anem seguint la costa per la zona coneguda com a Sant Carles.
Hi ha un embarcador públic que, tot i només tenir una estreta comunicació amb el mar, ha hagut de ser restaurat recentment a causa de les destrosses interiors ocasionades pels temporals de llevant.
El camí puja cap a una zona més elevada on hi ha el primer dels búnquers que anirem trobant.
Construïts, de formigó i ferro entre 1944 i 1949, en el gran projecte anomenat "Linia P", una línia defensiva al llarg dels Pirineus, com a protecció d'un possible atac dels aliats. Una inversió tan enorme com inútil.
Arribem a la petita platja de l'Argilera de roquissar i còdols aplanats amb molt poca sorra. Encara hi subsisteixen uns quants tamarius.
Recentment, a la zona superior entre l'Argilera i la platja d'en Jordi s'hi ha condicionat un mirador amb cadires estilitzades damunt un enllosat de pissarra.
La platja d'en Jordi, coneguda pel nom de l'antic propietari d'una vinya propera. De totes les del terme és la que està més ben encarada a tramuntana.
La caleta següent és la platja de l'Alguer, erròniament anomenada ja que el seu fons marí està recobert de posidònies, no d'algues.
La platja de Grifeu és la més amplia i de sorra més fina de tot el terme. El nom li ve del de l'antic propietari d'una heretat medieval, les terres del qual arribaven fins a la carena divisòria amb Colera. Al mig de la platja hi ha un gran tamariu.
També hi veiem un monòlit de pedra amb una sirena, dedicat a l'escriptor Josep Palau i Fabre que fou un dels primers estiuejants a Grifeu.
Seguim la carretera que fa una mica de pujada en revolts, en arribar a dalt tenim una bona vista de la platja del Cros. Petita zona de còdols i sorra fraccionada per un rosari d'esculls.
Cros és un nom equivalent a clot, referit al forat que feien els pagesos amb un perpal per a plantar-hi els ceps. Abans tota la zona era de vinyes.
A mà dreta hi baixem, en principi per un tram d'escales, tot seguint la continuació del camí de ronda.
De seguida s'obra la platja de Canyelles, una barreja de sorra i roquissar que assenyala el final de la badia llançanenca. El topònim és derivat de canyetes. Anteriorment era una zona humida on abundaven els joncs i les canyes. Al seu darrera la primera part està urbanitzada, seguida d'una pineda que ha anat ocupant l'antiga zona de vinyes.
A la punta de Canyelles hi ha una gran construcció defensiva construïda pel govern republicà entre 1937 i 1939 amb un túnel d'accés de més de 40 metres de llargada. Acabada la guerra, l'exercit franquista va mantenir les estructures integrant-les en l'aparell de defensa d'una possible invasió aliada.
Ben a la vora trobem la platja de Bramant és, sens dubte, la més singular. Està formada per un tram del litoral en penya-segat i soscavat per l'acció del mar i del vent. Al fons hi ha una platjeta de graves de mida variable que pot arribar a desaparèixer després d'un temporal de llevant.
La forma arrodonida i l'estret canal que la comunica amb el mar obert fa que també se la conegui com a platja de la Paella. L'escriptora Montserrat Vayreda la va definir com una conquilla arrapada a la roca.
El seu nom és una onomatopeia del soroll del mar en dies de tempesta de llevant quan batega sobre les roques.
Continuem fins a la platja Gran del Futaner. Petita cala formada per l'esllavissada del penya-segat que la delimita. Ara i adés hi ha pedres i roques entre les clapes de sorra.
Més enllà hi ha la platja Petita del Futaner.
El topònim ve de fotimer, en referència a l'abundància de deixalles portades pels temporals.
A la part més elevada del promontori de Cap Ras, on comença el terme municipal de Colera, hi ha les restes d'una altra de les construccions militars bastida per intentar evitar una hipotètica invasió per mar de les forces aliades després de la Segona Guerra Mundial.
Seguint la costa arribem a la platja del Borró d’Enfora. De les tres platges del Borró aquesta és la més assolellada i com que està orientada a ponent és des de la que podem gaudir de les millors postes de sol. A partir d'aquesta platja s'inicia la badia de Garbet.
A continuació arribem a la platja del Borró del Mig. És la més petita de les platges del Borró. En totes dues s'hi practica el nudisme.
A la part superior del Borró trobem un nou búnquer que formava part de l'anomenada "Línia P".
A la vora, observem una caseta, mig enderrocada actualment, des d'on la Guàrdia Civil vigilava el contraban.
Finalment arribem a la platja del Borró o de les Assutzenes. Una platja de sorra fina i pendent molt suau que permet endinsar-se molts metres al mar sense que l'aigua arribi a cobrir.
Els noms li venen per la vegetació que li és pròpia, ja que entre les petites dunes hi creixen ambdues plantes, el borró i les assutzenes o lliri de mar.
 |
| Porrassina |
En tota aquesta zona orientada al nord observem la força de la natura, on els pins creixen absolutament ajaguts seguint el pendent de la muntanya per l'acció continuada de la tramuntana.
Tota aquesta zona anomenada Cap Ras, amb una extensa pineda, és un espai que fins fa una cinquantena d'anys estava ocupat per vinyes i oliveres. Encara en podem observar, avui ja assilvestrades.
És un dels pocs indrets del nord del Cap de Creus que s'han salvat de l'especulació urbanística. Hi havia hagut un projecte d'urbanitzar-la en la seva totalitat.
