dimarts, 10 de desembre de 2013

Si em voleu acompanyar en una passejada literària...

Ho farem a  Romanyà de la Selva on,  a més de conèixer un bell indret amagat al cor de la serralada de les Gavarres marítimes, cercarem racons que l'escriptora Mercè Rodoreda va descriure en alguna de les seves obres. 


A l'entrada de Romanyà... "El poble l'havien bastit en un gran pla a dalt d'una muntanya solitària que s'alçava al mig d'una estesa de camps de blat. Era petit: dotze cases i un hostal"  del llibre Viatge al poble de les dues roses;  dins de Viatges i Flors.

"El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d’una muntanya d’alçada lleugera..." del llibre Viatge al poble de la por; dins de Viatges i flors.






Avancem i de seguida, a mà dreta, trobem una antiga forja de ferrer  amb un pou al costat... "El camí desembocava en una plaça que només tenia tres cases, enganxades les unes amb les altres, amb teules renegrides, amb els portals esbatanats com si la gent fos als camps." del llibre Quanta, quanta guerra...




Arribem a la plaça; a un costat la rectoria i a l’altra can Guitó... "Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat “Mirall trencat”. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats" pròleg del llibre Mirall trencat.






Baixant uns graons entrem a la plaça de l'església...  "Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut. Em vaig trobar, doncs, davant d’un dels paisatges més dolços de Catalunya. Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau, a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola."  Romanyà, article publicat a Fulls de la Revista de Girona 175.


L’església de Sant Martí, de finals del segle X, és una construcció preromànica molt evolucionada, ja que la disposició en planta de creu grega, els arcs de ferradura i la tecnologia utilitzada en la construcció és tradicional dels edificis preromànics, però també conté elements romànics, com per exemple les finestres de doble esqueixada. 









A l’interior s’hi conserven els batents de fusta amb elements decoratius de forja de la porta de l'església de Sant Cebrià dels Alls, des d'on foren traslladats en quedar tancada al culte.


La torre campanar es creu que pertany al segle XI o posterior, ja que presenta una construcció més evolucionada que la resta de l'església. La porta de migdia és protegida per un petit porxo.



A can Guitó o can Cama, antic hostal les Gavarres, i al restaurant el Refugi,  l'escriptora va estar-s'hi uns dies amb la seva amiga Carme Manrubia, mentre a aquesta li acabaven de construir el xalet... "A la dreta, després de passar una font sense aigua, hi havia el pati d’una masia molt gran voltat de geranis vermell i rosa morts de set i mig desflorits. Sota d’una parra, a la vora d’un galliner sense gallines, hi havia un gat mort. El sol queia de ple a la fatxada adornada amb un rellotge de sol de rajoles grogues i blaves amb dibuixos de branques i fulles. Era just migdia." del llibre Quanta, quanta guerra...





Seguim el camí, ara de terra, que passa entre cases i bosc... "El bosc era espès d’arbres de fulla petita i atapeït de roques llises cobertes de molsa groga les unes damunt les altres fent muntanya. Estirat a la vora de les pedres no tenia ni esma de pensar. Un escorpí s’acostava amb el fibló enlaire; caminava a poc a poc però recte cap a mi. Un ocellot gros i negre se li va tirar al damunt al temps de dir amén i se’l va endur" del llibre Quanta, quanta guerra... 

“Em va semblar que no era jo qui caminava sinó els arbres, tot el bosc. ¿Vaig entrar en el bosc o ell havia entrat en mi? I em vaig trobar en una clariana que vaig travessar xisclant i amb els braços estesos com les ales d’aquells ocells que havien passat. La por ja era d’una altra mena: tenia por de mi” del llibre Quanta, quanta guerra…



Al Senyal, després el Senyal Vell, és la casa que es va fer construir Carme Manrubia i on la Rododera hi va passar llargues estades des del 1972 al 79. Aquí va acabar l'obra Mirall trencat que havia començat a escriure uns anys abans a Ginebra... "Les Gavarres, fa tres o quatre anys, van ser per a mi un descobriment. Feia molt de temps un metge va dir-me que per acabar amb la meva anèmia havia de passar una temporada a la muntanya. I vaig pensar: On és la muntanya? Què s’ha de fer per anar a la muntanya? I em vaig quedar quieta a casa perquè els problemes m’esgarrifen i anar a la muntanya equivalia un problema. Però en refer amistat amb unes amigues d’anys vaig ser invitada a passar uns dies a casa seva a Romanyà de la Selva" Romanyà, article publicat a Fulls de la Revista de Girona 175.

"Més enllà, l’aigua de la bassa era verda, gairebé negra, plena de cap-grossos que nedaven amunt i avall. Recollint-se la bata, anà fins a la paret del fons. Abans d’arribar-hi hi havia una clariana amb tres cedres, molt junts, molt vells. Els cedres que duien sort" del llibre Mirall trencat.  

"El llorer, amb les branques que el vent feia gemegar, era més fosc: ple de braços, ple de veus, amb una esgarrifança de llum a cada fulla. De la soca, si la rascava amb una pedra cantelluda, en sortia suc a poc a poc. Digué baixet: Les fulles del llorer ens miren" del llibre Mirall trencat.




Al costat del Senyal Vell, Rododera es va fer construir entre 1977 i  79 una casa petita, d'una sola habitació per a ella i prou, perquè deia, era per escriure, i escriure és estar sol... "La plaça del Diamant és lluny de mi. Com si no fos jo qui l’hagués escrita. Molt lluny. En aquest moment, en el punt d’acabar aquest pròleg, em preocupa el meu jardí. Ja hi floreixen els prunus, rosa pàl·lid, i el petit arbre de Júpiter, rosa coral. S’aixeca la tramuntana i me’ls castigarà. Vaig a veure què passa amb el vent i les flors" pròleg de La plaça del Diamant.


Ens arribem al Mirador de les Mirandes, amb vistes a la Vall d’Aro... “Fins que el camí es va eixamplar per desembocar en una placeta voltada per una barana de ferro. La vall que des d’allà es veia era una estesa de terra apedaçada de colors que morien al peu de la muntanya arbrada" del llibre, Quanta, quanta guerra…

 "D’on es pot veure amb una girada d’ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus" del llibre Viatge al poble de la por; dins de Viatges i flors.




Tornem enrere i a la sortida del poble, mirant cap a ponent, entre les alzines albirem la creu de terme modernista, dissenyada el 1904 pel gironí Fèlix de Azúa. Fou malmesa durant la guerra civil i reconstruïda el 1945.




Seguim les indicacions que ens menen cap al menhir de la Murtra, situat en una clariana  del bosc. Es calcula que pot correspondre al neolític recent, entre el 3000 i el 2500 aC. Amida 2,5 metres i té forma clarament fàl·lica.



Continuem fins al dolmen de la Cova d’en Daina. Un sepulcre en galeria coberta de grans dimensions, 7,60 m. de llarg per 1,70 m. d’ample i 1,50 m. d’alçada màxima. 



El cromlec forma un cercle de 12 metres de diàmetre. Es pensa que pot estar datat entre el 2200 i el 1700 aC.


La cambra funerària està separada de la galeria per una porta formada per tres peces, dos muntants i una llinda. Per la seva orientació la llum del sol arriba a l’interior de la cambra funerària coincidint amb els solsticis. 

"Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d’una tonelada, de dues tonelades, de tres tonelades, alçades enlaire per posar-les planes per l’eternitat damunt d’altres pedres i voltar-les del cercle encantat. Del dolmen de Romanyà a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d’alzina, el camí és curt. Els homes blancs que ensenyaven a la joventut el moviment dels astres, la grandesa del món i de la terra, les ciències de la naturalesa, la força i la puixança dels déus immortals. Els seus poders màgics eren innombrables, feien aixecar-se els vents i les tempestes, cobrien la terra de boires per portar confusió als exèrcits enemics. Eren mestres en l’art de transformar els cossos. Segons Plini exercien la medicina per viure. Podien assecar els vius. Fabricaven elixirs d’oblit. Eren capaços de crear visions a distància. Els era interdit de portar armes i matar. Se sabien immortals. Per trobar un druida a Romanyà una nit de lluna donaria anys de vida; perquè m’ensenyés l’art de fer córrer les boires i a adquirir saviesa… no n’he vist mai cap però estic segura que encara en queden alguns de mig abaltits pel cor de les alzines que eren el seu arbre sagrat. Admiro la majestat del xiprer, la fulla tan ben dibuixada del roure, la tendresa dels pollancs, i l’escabellament dels desmais, però el meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada"  Romanyà, article publicat a Fulls de la Revista de Girona 175.



Tornant cap a Romanyà ens aturem al cementiri on va ser enterrada l’escriptora i on, malgrat estar normalment tancat, podem veure el monument que se li ha dedicat.



* * * * * * * * * *
Vull expressar el meu agraïment a en Jordi del restaurant El Refugi, per la seves encertades indicacions que han ajudat al desenvolupament d'aquest treball.

24 comentaris:

  1. Ha estat un autèntic plaer, un cop més, seguir els teus passos, admirar les teves imatges i aquest cop amb l'afegit de fer-ho a més tot llegint Rodoreda.Molt bona idea i molt ben realitzada.

    Salutacions.

    Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Produeix una sensació especial el fet d'anar seguint els indrets que van impressionar, d'una o altra manera, l'escriptora, fins al punt de parlar-ne en els seus escrits.
      Gràcies, Joan, per la companyia.
      Salut!

      Elimina
  2. J'aime beaucoup cette façon que tu as de présenter un lieu. C'est intéressant et complet et avec la traduction c'est parfait. La photo de la clef est superbe.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Après avoir lu ton commentaire, j'ai voulu voir la traduction de google au français, et c'est vraiment mauvaise.
      Si tu veux, je peux essayer de le traduire un peu mieux et te l'envoyer par email.
      Je te souhaite une belle journée.

      Elimina
    2. Elle n'est pas très bonne mais tout à fait compréhensible et on finit par prendre l'habitude de changer les mots et remettre les phrases dans le bon ordre : il n'y a qu'à lire le mode d'emploi de certains appareils lorsqu'ils sont traduits :-)))
      Si un jour j'ai un problème je te le dirai et tu pourras m'aider.

      Elimina
  3. Molt bo Manel, avui, a més de dur-nos de passeig ho fas amb les meravelloses descripcions i texts de Mercè Rodoreda. Un autèntic plaer llegir-les.

    Pel que fa a les fotos, cada dia les trobo més interessants. La manera en que has treballat el B/N amb l'ombra del balcó amb la placa del poble, la clau, el pany i la porta ferrada de l'església de Sant Martí, son simplement excepcionals!
    També ho es, per a mi, el magnífic cel de tempesta i per descomptat tota la sèrie del Menhir de la Murtra i la Cova d'en Daina, amb les meravelloses textures de la pedra.
    Com sempre, un autèntic plaer llegir i recrear la vista en aquest blog.

    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Des de la tornada de l'exili Rodoreda va viure la major part del temps a Romanyà, aquí s'hi va trobar bé el què no em sembla gens estrany, ja que és un indret petit, tranquil i encantador.
      Especialment la Cova d'en Daina m'ha impressionat per la seva magnitud, res a veure amb altres dòlmens que havia vist fins ara a casa nostra.
      Gràcies, Josep, pel seguiment.
      Una abraçada.

      Elimina
  4. un relato sumamente hermoso que acompañado con las fotografías nos haces vivir cada instante de este viaje como si fuéramos nosotros mismos que estamos allí . para mi , que estoy muy lejos , el paisaje me es novedad y aprendizaje al mismo tiempo y eso me gusta . gracias a ti estoy conociendo tu tierra y eso no se olvida . un abrazo muy grande querido amigo Manel . Alejandra

    ResponElimina
    Respostes
    1. En este pequeño pueblo vivió sus últimos años de vida la escritora catalana Mercè Rodoreda, cuya obra ha sido traducida a más de treinta idiomas, además de novela también escribió teatro y pintó. Una auténtica fuera de serie.
      Querida Alejandra, estoy muy contento de que ese viaje a través de los recuerdos de la escritora haya sido de tu agrado.
      Un fuerte abrazo.

      Elimina
  5. Tout à fait charmant ce village aux vieilles et belles pierres. Les portes sont belles aussi mais le reportage est si long qu'au bout de cinq ou six images, on a oublié ce qu'on a vu avant. Et il devient alors très difficile de faire un commentaire personnalisé et on ne se concentre pas. Je préfère les présentations avec peu d'images mais ce n'est que mon avis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Je te remercie pour ton passage sur mon blog.
      Il ne s'agit pas d'un blog exclusif de photographie, malgré il y en a assez nombreuses, j'y propose des balades à des endroits pas tout à fait connus.
      Si tu veux, sur la droite il y a le traducteur. On sait que le traducteur de google n'est pas exacte. Si il y ait quelque chose d'incompréhensible, volontiers je peux t'aider.

      Elimina
  6. Bones fotografies , magnifiques explicacions i amb tastets de literatura , avui , t'has superat !

    Una gran abraçada! !:))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que aquesta és més que una simple visita, entrem d'alguna manera dins del que fou el món de l'escriptora en els seus darrers anys, després de l'exili.
      Gràcies pel teu entusiasme.
      Una abraçada.

      Elimina
  7. De retour de voyage, je t'avais perdu! Content de te retrouver là, Manel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Merci beaucoup Jean-Luc. Tu est toujours le bienvenu.

      Elimina
  8. j'aime ce premier et troisième clichés puis cet clef

    ResponElimina
  9. Una excursió molt interessant, acompanyada d’unes fantàstiques fotos i un text literari insuperable com és el de la Mercè Rodoreda.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Miquel, va la pena arribar-s'hi.
      Una abraçada.

      Elimina
  10. Un grand merci, Manel pour cette très promenade dans les pas de Mercé Rodoreda. Tu m'as donné envie de lire ses oeuvres. Je vais me mettre en quête d'une traduction françaises.
    Tes photos sont superbes. J'ai beaucoup aimé celles concernant la charmante église romane et son presbytère, les perspectives sur les voûtes, les détails des clés et ce charmant sentier qui est une belle invitation à la promenade.
    Bon WE!;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Merci à toi, Monik.
      Sur ce lien:

      http://www.escriptors.cat/autors/rodoredam/obra.php?id_publi=9730

      Tu peux trouver la liste de ses oeuvres traduites au français.
      Belle soirée.

      Elimina
  11. Je prends note. Merci, Manel. Bonne soirée!

    ResponElimina
  12. Quina bona idea i quin goig passejar per aquest indret de Romanyà guiat pels sentiments i descripcions acurades d'una gran escriptora
    Ha estat tot un plaer acompanyar-te
    Una abraçada

    ResponElimina