Si em voleu acompanyar a Vallfogona de Ripollès...

La tardor és la millor època de l'any per anar d’Olot a Ripoll seguint l’antic traçat de l’eix pirinenc, avui N-260a. Des de l’obertura dels túnels de Capsacosta hi ha molt poc trànsit, cosa que permet gaudir de l’espectacle cromàtic dels boscos a la tardor.

És també una bona excusa per visitar la vila de Vallfogona, veure el pont i el nucli medieval, el castell, esglésies i comunidor, paratges naturals i el jaciment arqueològic d’una antiga teuleria. Tot això amanit amb alguna llegenda. Som-hi!

Fem la primera parada només arribar al coll de Canes, pas de muntanya que separa les comarques de la Garrotxa i el Ripollès, i gaudim del paisatge.

Continuem sense presses per la carretera que tot serpentejant segueix el traçat de l’antiga Via o Strata Francisca, posteriorment coneguda com a Camí Francès, que comunicava ambdues comarques.

Abans d’arribar pròpiament a Vallfogona, a mà esquerra, trobem l’indicador del camí que arriba a Cal Frare.

A la vora de la casa hi ha, damunt d’un pedestal de roca, la creu de terme que donava la benvinguda als qui arribaven provinents de la Garrotxa.

Continuem gaudint del paisatge.

Dins del nucli de Vallfogona, dalt del turó s’alça la Sala o castell, un edifici de planta rectangular i tres pisos, amb un cos adossat de planta i set pisos.

L’edifici actual té l’origen en un d’anterior que es va fer construir el senyor de Milany l’any 1335 com a residència d’hivern. A l’estiu s’estaven al castell, dalt de la serra de Milany, al límit amb el terme de Vidrà.

Molt a la vora hi ha el Campanar de Pòpul. Són les restes de l’església dedicada a la Mare de Déu de Pòpul, feta edificar pels senyors del castell.

Contràriament al que va passar a la majoria de pobles de la Catalunya Vella, el nucli de població no es va formar al voltant de l’església i la seva sagrera, sinó propiciada pels senyors de Milany, a redós de la Sala o castell.

El petit nucli emmurallat tenia el centre a la plaça, avui plaça de la Vila. S’hi podia accedir a través de tres portals. La visita sense presses ens permet anar descobrint racons amb un gran encant.

De l’antiga porta de migdia, on avui hi ha un mirador, sortia el camí cap a Milany i Vidrà.

El camí  empedrat travessa la riera de Vallfogona pel pont de pedra d’un sol ull, fet construir el segle XIV.

De tornada cap al poble, als baixos de l’Ajuntament, trobem la figura del gegant Plafalgars; és qui presideix les cercaviles i festes de Vallfogona.

Diu la llegenda que el masover de l’antic mas de Plafalgars era gran com un gegant i tenia una força sobrehumana. En acabar-se de construir l’església de Sant Julià calia transportar-hi la gran campana de la derruïda església del castell. Li ho van encarregar al jove de Plafalgars que la portava tot sol com si res. A mig camí uns pagesos que estaven batent el blat van bromejar-hi dient que se li estaven acabant les forces. Això va picar el seu amor propi i els va desafiar a què omplissin la campana de gra i que ho portaria fins a la vila, amb la condició de quedar-se el gra si ho aconseguia... i ho va aconseguir.

Al costat de l’ajuntament i les escoles s’alça l’església parroquial de la Salut que es va començar a edificar el 1689 on, segons diu la tradició es va trobar una imatge de la Mare de Déu. L’edifici fou restaurat posteriorment.

A la façana hi ha una fornícula amb una imatge de la Verge feta de terracota.

Per la plaça de la Salut passa l’antic camí ral que ens condueix cap a l’església de Sant Julià.

A  l’esplanada de davant del temple hi ha un comunidor o conjurador. Des d’aquí es beneïa el terme i es conjuraven les tempestes.  L’antic es va ensorrar fa una trentena d’anys, tanmateix no van trigar a reconstruir-lo. Sota el cobert hi ha una creu de ferro.

De la primitiva construcció  de Sant Julià se’n té constància des de principis del segle X. A la segona meitat d’aquell  segle l’abadessa del Monestir de Sant Joan féu engrandir-la. Cap a l’any 1200 va ser reedificada i d’aquella època és la porta romànica amb dos jocs de columnes, capitells avui molt degradats i arcs en gradació.

Hi ha adossada una torre de defensa que permet l'accés al campanar.

A causa dels terratrèmols del segle XV es van esfondrar les voltes del temple restant en peu només la façana. A la segona meitat del segle XVII es construí una nova nau amb la part posterior de grans dimensions.  Actualment s’han iniciat unes noves obres de restauració.

Entre l’església i la zona esportiva surt una pista pavimentada que ens porta cap al conjunt de la font de la Tosca.

La Tosca del Pinetar és una formació de pedra tosca o travertí originada a còpia de segles pel carbonat de calci que porta l’aigua en dissolució.

Parla la llegenda que en aquestes fonts i saltants hi viuen i s’hi amaguen “les Encantades” i a les nits se les pot sentir riure i cantar mentre renten la seva roba.

Es parla que els propietaris de l’Om, una masia propera, van aconseguir prendre’ls una tovallola que segurament encara conserven.

Els propietaris de la casa no són ni pobres ni rics perquè la roba furtada a les Encantades protegeix de la pobresa però no aporta cap riquesa.

A uns 200 metres d’aquest paratge hi ha les restes de l’anomenada Teuleria del Pinetar de l’Obra. Sembla que va estar en funcionament fins a principis del segle XIX.

Era una construcció de planta quadrada que consta de dos nivells. La part inferior era el forn que s’alimentava a través d’un parell de boques i la superior, separada per la graella,  la zona de cocció on es col·locava el material, en general, teules i maons.

Si no estem massa cansats i continuem una mica més amunt, tornem a admirar els boscos que rodegen Vallfogona.