Si em voleu acompanyar a descobrir el món de la terrissa...

La tradició terrissaire, a Quart, es remunta al segle XIV i després de set-cents anys continua viva. El document més antic en què se'n parla data del 1312, força anterior als altres dos centres terrissaires de les comarques de Girona; de la Bisbal terrissaire no se'n parla fins al 1511 i de Breda hem d'esperar al 1583. 

Uns anys enrere haguéssim pogut arribar a Quart en tren, en el carrilet que anava de Girona a Sant Feliu, l'antic traçat s'ha reconvertit en via verda, o sigui que avui ens hi podríem arribar en bicicleta.

L'antiga estació ens dóna la benvinguda.

A la plaça de l'estació trobem els primers indicis de que hem arribat a una vila de terrissaires.

A poc més d'un centener de metres hi ha l'edifici de l'antiga bòbila de can Ginesta, avui seu de l'interessant Museu de la Terrissa.

Sobresortint de l'edifici crida l'atenció l'element visible que més caracteritzava una bòbila, la gran xemeneia.

Construir una xemeneia requereix una tècnica depurada, no només en la construcció sinó també en les seves dimensions, l'alçada ha de guardar relació amb els metres cúbics del forn per garantir l'adequat tiratge. Està construïda amb rajols i reforçada per una sèrie d'anells metàl·lics.

Abans d'entrar a l'edifici observem algun dels elements que facilitaven la feina del terrissaire.

Els corrons de pedra, element indispensable per a la preparació de les terres. Són de forma cònica. Es feien arrossegar per una mula que es desplaçava per l'era on s'hi havien estès les terres, fins a aconseguir el grau de finor desitjada.

Les terres seleccionades passaven al colador on es barrejaven amb aigua. Aquest procés s'havia mecanitzat amb un sistema de politges i engranatges que movien les pales. D'aquí es passava a una bassa on l'aigua s'evaporava quedant el fang a punt de ser treballat.

Només entrar a l'interior del museu veiem una mostra de la diferent ceràmica que es fa a Quart, n'hi ha de negre i de vermella, també rajols.

També veiem una de les antigues vagonetes en què es transportaven les peces acabades fins a l'estació del carrilet.

Les peces modelades són toves i cal assecar-les abans d'enfornar-les, de manera que al col·locar-les dins del forn no es deformin. Aquest procés, sempre a l'ombra, varia segons el tipus de peça i l'època de l'any, la humitat i el vent. Un assecat fet de forma incorrecta farà que les peces s'esquerdin o es deformin.

Les peces de ceràmica vermella, especialment les dedicades a la cuina, van envernissades. La capa que ara veiem blavosa després de la cocció esdevé d'un roig encès.

Ara és el moment d'entrar al forn, el més espectacular és el de flama invertida. El foc amb llenya es feia a les llars adossades i les flames pujaven per l'interior de la doble paret del forn entrant per dalt. Gràcies al tiratge de la xemeneia el foc baixava i el fum sortia per la part inferior. 

A dalt de la cúpula veiem uns petits forats anomenats ulleres, a través dels quals es veia l'interior, es controlava el procés de cocció pel central i accelerava el  refredament en destapar-les totes.

A l'interior les peces es col·loquen apilades, les més consistents a sota. La temperatura que s'anava apujant a poc a poc arribava als 1.000 graus i s'hi mantenia durant 24 hores. En calien 24 més perquè el forn es refredés.

El procés d'obtenció de la ceràmica negre és una mica diferent. Quan aquesta està cuita se segellen tots els forats de manera que en consumir-se l'oxigen es fa una reacció que dóna la tonalitat fosca a la ceràmica.

L'altra forn, el propi de la bòbila, està format per un parell de naus unides en un dels extrems. Es coïen els rajols en un dels braços. Mentre aquest es refredava, es carregava i coïa a l'altre braç, de manera que el forn no parava mai.

Una de les peces més significatives fetes tradicionalment a Quart eren els cossis, grans recipients que tan s'empraven per al vi o l'oli, als camps per a tenir-hi aigua per regar i sulfatar i a la vora de la llar per rentar la roba. Per les seves grans dimensions, podien anar de la mitja a les quatre botes de capacitat, 28'5 a 228 litres, s'havien de fer en varies fases, per això observem diferents anells de ceràmica, posterioment tapaven les juntures amb una anella decorativa. 

  

Caminant per Quart anem observant diferents elements que ens recorden la tradició terrissaire del municipi.

Per arrodonir l'experiència anem a visitar algunes de les famílies terrissaires que continuen amb la seva activitat.

Comencem per can Bonadona, una saga familiar que ja va per la sisena generació de terrissaires. Al seu obrador és l'únic en que encara es treballa la ceràmica negra. Actualment enlloc de emprar llenya per a la combustió fan servir biomassa.

Veiem les peces modelades en procés d'assecat,

 

 el forn de peces de ceràmica negra

i el de vermella.

Continuem la visita a can Marcó, família de terrissaires des del segle XV.

Fotografia d'arxiu (*)

En Frederic Marcó va estar durant uns anys a Prada de Conflent, al taller de Gustau Violet, amb qui va col·laborar fent treball d'investigació amb motlles de guix i els acabats amb pàtines. En tornar a Quart, tot aplicant aquestes tècniques, va esdevenir un artesà molt important en el noucentisme gironí destacant la seva col·laboració, entre d'altres, amb l'arquitecte Rafael Masó.

Es continua amb la tradició artística, avui de la mà d'en Jaume Marcó, nét d'en Frederic. En aquest obrador s'hi fan peces ceràmiques i escultòriques per encàrrec.

Es conserven els motllos de les obres fetes, amb els quals, si cal, es poden obtenir rèpliques dels originals per a obres de restauració.

El projecte immediat de la família és rehabilitar les instal·lacions per poder facilitar la visita d'un “taller viu”; sens dubte ha de ser un excel·lent complement al Museu de la Terrissa.

Anem ara a visitar l'oller de Quart, en Josep Mestres i la seva família, saga de terrissaires des de fa un parell de segles. Està especialitzat en estris per a la cuina. 

Per poder fer front a les noves demandes del mercat, a més de las tradicionals peces de fang vermell, ara s'empren vernissos de diferents colors. Una part important de la producció va destinada a l'exportació.

Veiem com es talla el fang en les porcions necessàries per a cada peça, avui fetes mecànicament en motllos, 

com es fan petites peces,

el modelatge a la roda o torn,

el procés d'assecament abans d'enfornar les peces,

 

finalment la producció acabada.

La família Mestres em facilita gentilment unes fotografies interessants que acaben d'il·lustrar la professió.

L'avi Lluís carregant l'antic forn de llenya

 i el procés d'engalbar.

Molt a la vora, però ja dins del terme municipal de Llambilles, ens arriben a visitar el rajoler, la família Quintana que durant vuit generacions s'ha dedicat a l'ofici, des de finals del segle XVIII.

Antiga fotografia de l'era on s'emmotllaven els rajols. (*)

Tret de pastar el fang que avui s'ajuden de maquinària, la resta del procés de fabricació de rajols i toves no ha variat amb el pas de les generacions. Es continua efectuant la cocció al forn de llenya, avui s'hi crema biomassa, el que garanteix les característiques dels rajols tradicionals.

Al gran forn morú, avui en desús en treballar amb quantitats menors de material, es cremaven fins a 3.000 feixos de bruc per mantenir els aproximadament 1.000º de temperatura durant els tres dies i tres nits que durava la cocció.

S'emplenen els motllos en funció de la mida del rajol desitjat

es deixen assecar

abans d'enfornar-los.

* * * * * * * * * *

Aquest treball hagués estat impensable sense la col·laboració decidida d'una sèrie de gent. Començo deixant constància del meu agraïment a en Joan Vicens, tècnic de l'Ajuntament de Quart, que em va guiar en la visita al museu i em va facilitar les dues fotografies (*) d'arxiu. He de fer especial menció als autèntics protagonistes, els terrissaires, per l'atenció, la paciència i les interessantíssimes  explicacions facilitades, així dons, gràcies a l'Eloi Mora Bonadona, a en Jaume Marcó, a en Josep Mestres i a en Joan Quintana.