Si em voleu acompanyar per les gorges de la Fou...

Visitarem les que s'han vingut a anomenar com a gorges més estretes del món. Una proposta engrescadora, oi?

A la comarca del Vallespir, seguint la carretera D115 entre Arles de Tec i Prats de Molló, a un parell de quilometres de la primera població trobem el desviament que ens anima a visitar el congost.

L'efecte erosionant de l'aigua damunt l'escorça terrestre és molt poderós. Amb el pas del temps ha anat formant valls, dibuixant el curs sinuós dels rius i modelant engorjats. En aquest cas, el curs d'un petit torrent, la Fou -que significa precipici-, ha sigut capaç d'obrir-se pas pel mig de 1.719 metres de roca calcària, formant un canyó, les parets del qual arriben a superar els 200 metres d'alçada i al fons, en diferents trams, l'amplada és inferior a un metre. Per descomptat que l'erosió continua.

El recorregut que es pot seguir és de 1.500 metres, tots ells per damunt d'una passarel·la metàl·lica i alguns trams d'escala. El desnivell és de 157 metres. Entre anar i tornar podem estar-hi una hora i mitja llarga, ja que ens aturem sovint contemplant la bellesa de les parets i la força de l'aigua que veiem córrer per sota dels nostres peus.

Només arribar a l'entrada observem els grans penya-segats amb coloracions que van del gris a tonalitats més càlides.

Ens posem el casc que ens faciliten i comencem l'itinerari.

Immediatament observem la gran malla que cobreix la passarel·la i minimitza el risc d'accident per caiguda de pedres.

En bona part del recorregut, agafada a les parets, hi ha vegetació pròpia de zones humides, com aquesta llengua de cérvol.

El massís calcari i l'efecte de l'aigua han propiciat la formació d'un bon nombre de cavitats  i galeries a diferents nivells. Grutes que no són visitables.

A mà dreta observem la gruta dedicada a Sant Joan Baptista.

Pedres de grans dimensions caigudes de la muntanya han anat també configurant el paisatge.

Per sota dels nostres peus anem veient les capricioses formes creades per l'aigua.

Un paratge com aquest no podia restar al marge de supersticions i llegendes, les quals parlen de bruixes i altres sers fantàstics que habitaven on cap altra persona gosava aventurar-se en la foscor d'aquests congostos.

Superstició que fou aprofitada durant els segles XVIII i XIX pels trabucaires que s'hi refugiaven tot escapant de l'acció dels Miquelets.

Arribem a la gruta del Trabucaire, que té 28 metres de llarg.

Continuem fins al final del recorregut, on el congost es va obrint, cosa que permet admirar la impressionant verticalitat dels penya-segats.

Cal tornar pel mateix camí tot gaudint de la visió des d'una perspectiva diferent.