dimarts, 3 de setembre de 2013

Si em voleu acompanyar seguint la via del tren...

Visitarem l'extrem nord-est del país i veurem la importància que va tenir el ferrocarril en el seu desenvolupament.

El 23 de juliol de 1854 es va inaugurar la línia del ferrocarril de Barcelona a Granollers, primer pas de l'enllaç de la capital catalana amb França. El 26 de gener de 1862 arribava el primer tren a Girona procedent de Barcelona. Setze anys més tard, el 20 de gener de 1878, es van inaugurar les primeres estacions de Llançà, Colera i Portbou, enllaçant Barcelona amb Cervera de la Marenda.

L'estació de Llançà és la primera en què el tren arriba a una població costanera de l'Empordà. Aquesta estació va funcionar com a suport de la de Portbou, per aquest motiu té un bon nombre de vies, avui la majoria  serveixen només d'estacionament d'unitats de mercaderies fora d’ús.











Al costat de l’edifici pròpiament de l’estació  hi ha el moll de mercaderies i l’edifici magatzem.

La construcció de la línia del ferrocarril va comportar un increment de població a Llançà. Foren bastants les famílies  que s’hi van quedar a viure definitivament.


Seguim la línia fèrria arribant  a  la platja de Garbet, a l’inici del terme de Colera. Aquí hi ha un baixador que es va construir per facilitar l’accés a la platja.  Especialment a l’estiu era força emprat per habitants de les poblacions per on passa el tren, sobretot de Girona i Figueres, per la proximitat del baixador amb la platja.





L’any 2004 va deixar de ser operatiu i ja no s’hi atura cap tren. Les condicions de l’andana, molt curta i sense les suficients mesures de seguretat,  va fer que els maquinistes no s’hi volguessin aturar per evitar riscos, i l’estacionalitat del seu ús no va fer viable assumir les obres de millora necessàries.


Continuem cap a Colera. El nucli actual, arran de mar, no es començà a consolidar fins a mitjans del segle XVIII. Amb la desaparició de la pirateria, els pobladors que estaven disseminats per les muntanyes es van anar desplaçant cap a la costa.

Colera també va experimentar un creixement amb la construcció del ferrocarril. La facilitat d’accés va comportar que fou el nou destí d’estiu per a molts empordanesos.





L’obra més singular, que canvià la fesomia del poble, és el viaducte metàl·lic del ferrocarril que s’aixeca 20 metres per damunt del nivell de la vall i creua el poble de sud a nord, amb una longitud de gairebé 188 metres, dividit en cinc trams.

Durant la guerra civil el poble fou molt damnificat, ja que aquest pont va ser objectiu de bombardejos i moltes cases en van patir les conseqüències.






És destacable el plàtan centenari de la plaça  Pi i Margall, plantat el 1898.


Anant camí de l’estació veiem un parell d’escultures al carrer, obra de l’artista colerenca Núria Surribas.


Del Vermell, la força i velocitat de la tramuntana.


Del Taronja, l’espiral, el cargol del vent.


Ens enfilem  cap a l’estació que de fet és un baixador, ja que l’edifici, força deteriorat, està tancat al públic.




A l’est de l’estació hi ha l’Art Parc, conjunt de diferents figures geomètriques de formes variades i múltiples colors, obra de l'artista local Joan Padern, de l'any 1991, situat sobre un replà damunt la Platja d'en Goixa, en terrenys propietat de Renfe i cedits a l'Ajuntament amb aquesta finalitat.






Portbou, -nom que pot venir de "port de bous", les tradicionals barques d’arrossegament,- era una cala al fons de la vall que pertanyia al monestir de Sant Quirze de Colera. No es començà a habitar fins a principis del segle XIX. El 1849 tot just hi havia una dotzena de cases i sis cabanes.

L’origen del Portbou actual cal situar-lo el 1862 quan, en l’acord hispà-francès signat a Perpinyà, es decidí que la interconnexió per ferrocarril es faria per la costa en lloc de per La Jonquera.

El 1878 arribà el primer tren procedent de Figueres. El ferrocarril i el pas fronterer donaren una enorme vitalitat al poble fins al punt que el 1885 pren la capitalitat del municipi a Colera. No fou fins al 1934, en què el President Lluís Companys va signar l’acord de segregació d’ambdós municipis.

L’isolament de la zona queda de manifest en el fet de què fins a l’any 1918 no s’inaugurà la carretera de Llançà a Portbou i dos anys més tard arribà al coll de Belitres, fronterer amb França.

La puixança es mantingué fins al 1992 en què el Tractat de Maastricht provocà la desaparició de totes les agències de duanes. Més recentment, amb l’obertura del túnel del Pertús i la inauguració de la nova línia d’alta velocitat, el transit ferroviari per Portbou, tant de passatgers com de mercaderies, ha sofert una notable davallada.

Per permetre l’arribada del ferrocarril, la construcció de l’estació i dels serveis duaners va caldre construir una gran esplanada artificial de més de 28 metres d’alçada. L’estació fronterera és de grans dimensions. Les zones de viatgers i de mercaderies estan clarament separades.


L’actual estació fou edificada l’any 1929 substituint la inicial. A més del gran edifici de tres plantes, destaca l'enorme marquesina de ferro i vidre que cobreix les andanes d’ample peninsular, amb una gran semblança a la de l’estació de França a Barcelona. L’enginyer Joan Deulofeu fou l’artífex del projecte.








A llevant de l’edifici hi ha un parell de vies d’ample internacional per als trens francesos que arriben fins a Portbou.



Cap a ponent hi ha la zona de mercaderies amb grans grues pòrtic per al transbordament de contenidors.






Al costat de l’estació i a la mateixa alçada es construí l’església de Santa Maria, d’estil neogòtic, obra de l’arquitecte Joan Martorell i Montells.






Amb l’arribada del ferrocarril, i en terrenys de la companyia, es construí també un cementiri amb la Capella del Sant Crist. Té l’atractiu d’estar penjat sobre el mar. Fins aleshores als morts els duien a enterrar a Colera per mar.






A l’esplanada abans de l’entrada hi ha el Memorial "Passatges" dedicat a Walter Benjamin, obra de l’escultor Dani Karavan.

Benjamin fou un historiador, crític, filòsof i teòleg jueu d’origen alemany. Emigrà a París quan Hitler va arribar al poder, posteriorment va fugir de la França ocupada, aconseguint passar la frontera a peu. Fou detingut per la policia i, per por a ser lliurat a la Gestapo, es va suïcidar. 






A l’interior del cementiri hi ha la seva tomba.


La vila de Portbou és una constant de carrers en pujades i trams d’escales per salvar el desnivell fins a l’estació.




Anem trobant diferents edificis que mostren la importància de la població abans de la seva decadència.






Destaca la casa Herrero, edifici modernista de finals del segle XIX avui seu del Centre Cívic.






A tocar de la badia hi ha l’escultura "Sirena" de Frederic Marés.

30 comentaris:

  1. il y a d'intéressantes sculptures graphiques

    ResponElimina
    Respostes
    1. C'est tout un monde de lignes et de couleurs.

      Elimina
  2. Un reportatge molt interessant...conec Llançá, Colera, Por-bou, i m'agrada molt aquest viatge fotogràfic .
    Felicitats.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El tren i el seu món ofereixen bons motius fotogràfics.
      Gràcies, Encarna, per acompanyar-me.
      Una abraçada.

      Elimina
  3. Un reportatge genial... tot i que això fa temps que ha deixat de ser una novetat. El recorregut es interessantíssim i ple de dades i informacions que ens permeten situar-nos en cada racó.
    La part fotogràfica mereix punt i apart. Les imatges de trens, vies i estacions son extraordinàries i es que aquesta temàtica, si se sap aprofitar com tu has fet, dona uns resultats fotogràfics sensacionals. Les fotos en B/N m'encanten i de les de color (també molt bones) destacaria les dels reflexos en les finestres dels trens i la del cementiri amb el mar darrera.
    Gràcies per compartir-ho tot.
    Una abraçada Manel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep,
      Una vegada més, la cerca de dades per bastir el reportatge ha superat les pròpies primeres expectatives, representant un bon enriquiment personal a nivell de coneixements.
      Gràcies pel seguiment.
      Una abraçada.

      Elimina
  4. Portbou, es una zona bastant coneguda per mi, hi crec que has il•lustrat molt be (amb molt bones fotografies) la decadència d’un poble que vivia de les duanes, i les compres dels francesos, i que poc a poc amb la nova carretera, hi va arribant el turisme de casa.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. No trobarem massa exemples d'indrets en què, en relativament pocs anys, han sorgit del no res, s'han fet grans i han entrat en decadència.
      Celebro, Miquel, saber que t'han agradat les imatges.
      Una abraçada.

      Elimina
  5. Esplèndid treball...d´una nova mostra d´excel-lents fotografies...acompanyades de riquesa cultural escrita...i que una vegada mes...ens demostres que es una rica i sàvia manera d´esnsenyar...estimar...descobrfir i apendre del nostre especial i estimat Pais Català !!!
    Felicitats doncs apreciat Manel...per aquesta lliço tant bonica i genial !!!
    salut i sort tinguis Company.
    Joan Anglas F.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Joan, per les teves paraules encoratjadores.
      Salut, company!

      Elimina
  6. Un bon reportatge amb tot detall d'explicacions d'aquesta ruta del tren,sempre es bo aprendre informació que desconeixes.
    Unes fotos molt macas.
    Una Abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M.Àngels,
      El primer a aprendre'n he estat jo mateix, tot plegat molt enriquidor.
      Una abraçada.

      Elimina
  7. uUn reportatge completíssim de la línia de Portbou. A Cervera-Port Bou hi ha l'edifici d'un antic hotel abandonat, que es veu des de la carretera. No sé si vas poder fer-li una foto és impressionant. Només amb el nom ja atreu "Hôtel Belvédère du rayon vert"

    ResponElimina
    Respostes
    1. No vaig passar de Portbou però em sembla recordar-lo d'altres ocasions.
      Gràcies pel seguiment.

      Elimina
  8. Mentre llegia el reportatge , anava pensant que sembla un poble de curt recorregut , però he llegit una cosa semblant en una resposta teva . Les fotografies , molt maques i la informació , abundant i valuosa , si jo fos una mestra , sempre et posaria excel·lens per la feina feta.

    Abraçada!:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs és una llàstima, Dora, que no haguessis sigut la meva mestra, hahaha.
      Una forta abraçada.

      Elimina
  9. Els teus viatges son tan bonics el l'escrit con en el físic, son preciosos, m'ha fascinat les explicacions de tot plegat. Sembla que ja hagi estat al poble.
    Un cop més, felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara només faltarà que el dia que el visitis intentis descobrir-hi nous atractius.
      Molt agraït, Frederic.

      Elimina
  10. Así que el túnel extraño era el que utilizaban para subir los féretros desde el mar...ya decía yo.....
    La historia de una comarca unida al ferrocarril, buen reportaje pare...como siempre
    Saludos, Mirta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mirta, o no me explicado bien o el traductor no ha sido del todo fiable. Antes de la construcción del cementerio los feretros eran trasladados por mar a la vecina población de Colera -la carretera todavia no existia-.
      En cuanto a ese tunel, es un monumento a la memoria de Walter Benjamin.
      Gracias por el seguimiento.
      Un abrazo.

      Elimina
  11. Una vegada més un excel·lent treball amb grans fotografies i molt ben documentat amb interessants detalls. Una vegada més dóna ganes d'arribar-s'hi, ja que és una zona que conec molt de passada i dóna, pel que veig, per fer-hi una exhaustiva visita.

    Felicitats.

    Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan,
      El món del ferrocarril sempre ens atrau, també fotogràficament. Sens dubte és un lloc per aturar-s'hi.
      Salut!

      Elimina
  12. Magnífic reportatge. Fantàstic!
    La meva sogra era filla de Portbou i jo hi havia anat moltes vegades. He reconegut força indrets ;-))

    Per cert... ja recordes que vas apuntar tres blogs teus al Blog-via per la independència? ;-) No deixis que la cadena es trenqui!!

    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Assumpta,
      I tant que ho tinc present.

      Una abraçada.

      Elimina
  13. manel,
    Hem fet aquest recorregut, més o menys, alguns cops i també vam sortir de Portbou cap avall per fer el GR92.
    L'estació m'ha impressionat ja que la vam veure des de dalt i ara al veure les imatges tan fantàstiques de l'interior i tot el reportage magnífic, crec que m'hi hauré d'acostar de nou quan continuem el GR92 cap el nord.

    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si teniu temps val la pena la visita a l'estació, i més si vas amb la càmera.
      Una abraçada.

      Elimina
  14. Amb uns dies de retard (com acostuma a ser habitual, aiii) he pogut acompanyar-te en aquesta ruta. Renoi !!! L'explicació, com sempre bona, extensa i ben treballada. Les imatges, Les imatges??? Buff ! N'hi ha que són de Cum Laude. No sabria quina destacar. per dir-ne alguna la de l'interior de l'estació, a les vies, la de sota el pont, la del reflex a la finestra, la de les rodes del tren la de... la de...

    Una forta abraçada amic. ( i disculpa però no puc estar al dia de totes les publicacions i pàgines que m'interessen.... i em sap molt greu.)

    G.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està clar que no t'he pas de disculpar, al contrari, agrair-te de tot cor el temps dedicat i les paraules encoratjadores que has tingut a bé d'escriure.
      Una abraçada, família.

      Elimina
  15. Torna a venir i mira de visitar l'església de Santa Maria on veuràs les imatges refetes per Frederic Marès a la façana i, sobretot, els vitralls i la Verge de Marès. Fora esparses ocasions com enterraments a mig matí, l'església només obre els dissabtes, missa de 8pm.
    I adjunto la meva felicitació per les fotos i la narració, per suposat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Teresa, pel suggeriment.
      El trobar l'església tancada és, malauradament, un fet habitual i en moltes de les propostes que he anat fent no he pogut mostrar imatges de l'interior. Santa Maria de Portbou no va ser una excepció.
      Normalment quan em puc dedicar a aquesta tasca és el dimarts al matí, per tant o tinc complicat, tanmateix si tinc l'ocasió la visitaré.

      Elimina