Si em voleu acompanyar pel Bosc de Can Ginebreda...

Passejarem per un bosc típicament mediterrani de roures, alzines, pins, ginebres, cirerers d'arboç, grèvols, arços i... escultures.

Només a Europa podem trobar una cent-cinquantena d’espais a l’aire lliure on s’hi exposen escultures de forma permanent. Que les mostres artístiques siguin en boscos, en són moltes menys. La singularitat de Can Ginebreda es troba  en la força vital que transmeten les més d’un centenar d’escultures del mateix creador, d’en Xicu Cabanyes.

Seguir lliurement els camins del bosc on no hi ha un itinerari marcat, en paraules d’en Xicu, és com  anar fullejant un llibre, cada escultura és una pàgina, cada col·lecció, un capítol i cada visitant un àvid lector que anirà rebent la força i el magnetisme d’un bosc màgic, tot resseguint l’evolució personal i artística de l’escultor, gairebé quaranta anys de vivències.

Us animeu a donar una ullada a aquest llibre? Aquesta proposta no pretén ser un inventari d’obres, sinó una mostra prou significativa del que trobarem durant la visita, una invitació a venir-hi i descobrir-ne més.

Al camí d’entrada al bosc trobem una sèrie d’escultures d’altres artistes que han volgut ser presents en aquest projecte.

Sense títol, de Moisès Sanmartín Puig (Villèlia).

Bauhaus. Un gran mural de palets de fusta decorat per 100 artistes  recordant la Bauhaus.

Martell,  de Torres  Monsó.

Romànica, de Francesc Masos.

Custòdia, de Jaume Roser.

 

Arribem pròpiament a l’entrada del bosc.

Obrim el llibre per un dels seus capítols, el dedicat a la PLÀSTICA INTEGRADA, un conjunt d’obres integrades en els diferents espais, moltes formant part de l’estructura del bosc. El denominador comú és el que en Xicu anomena “aprofitalls” materials utilitzats tant en construcció com en processos industrials.

La porta.

El taller.

El mur de les turgències.

Portal.

La feixa de la ferralla. Testimoni de la capacitat de la indústria per renovar-se en quedar obsoleta. 

A Foster. Una al·legoria a la torre de Collserola.

Un altre capítol és el de les VENUS ROTUNDES. Des de jove l’escultor va quedar impressionat per la rotunditat de les venus prehistòriques i té clar que són l’expressió de la persona que rep, emmagatzema i incuba la vida.

La font (Dona cangur núm. 1).  Els pits ragen dins del propi ventre, la grandesa de la maternitat.

La font estroncada (Dona cangur núm. 2). Amb el cap i el pit dins del ventre. El replegament de la venus cap a ella mateixa.

El pubis. Minimalista i de gran contundència.

Dins del capítol de JOCS D’AMOR I DE MORT, continuem amb les obres dedicades a les persones.

Prenyada.

La taula de les prenyades.

 
Candi. Té la forma de medalló i està emparentada amb les venus rotundes, amb el doble simbolisme de la vida de la dona prenyada i la mort en forma de calaveres.

Calze felatori.

Besada de pits. Com una venus rotunda evolucionada cap a la verticalitat.

La fi del món. Amb la dualitat de la vida associada al fal·lus i la mort.

Dona ganxo.

Persona. També titulada "Metamorfosi" i "Tot és u".

Naixement de la vida-arbre. Cos femení del qual neix un arbre viu. Una recreació de la fecunditat tant de la dona com de la natura.

Una rèplica d'aquesta escultura la podem veure a Girona, als jardins de Pedret.

Monument al llit. Escultura que inclou la simbologia de les quatre funcions que es fan al llit: néixer, dormir, copular i morir.

Cap de medusa. Recreació del clàssic personatge femení que en lloc de cabells tenia serps. En aquesta obra, les serps esdevenen fal·lus.

Un darrer capítol dedicat a les persones és EL TRIOMF DEL “MORBO”, en el què l’artista burxa en la consciència del visitant, cercant complicitats i jugant amb la part oculta de les persones.

La mort de l’home. Està dedicada a la violència de gènere, al masclisme sense aturador. Tant foradar, acaba foradant-se a si mateix.

Sant Príap. Una recreació de la figura greco-romana erigida com a protectora de la virilitat.

Dona desorientada.

Testimoni gai.

Veurem ara el capítol dedicat als MONUMENTS. Son obres de gran format amb les que l'artista ret homenatge no tant a les persones sinó a les idees.

Monument a la puta desconeguda. Reprodueix uns llavis femenins. Aquests és una obra singular al bosc pel material amb què està feta, la totxana.

A la llibertat. Obra d’una gran força.

Plaça del saber. Conjunt d’escultures realitzades amb diaris premsats que aguanten molt bé a la intempèrie. És un homenatge a la lletra impresa i al servei del saber.

Un capítol que podríem considerar proper és el de TESTIMONIATGE.

Txernòbil.

Búnquer romànic. Està situat a la part més elevada del bosc, al mirador.

La línia Maginot. Aquest conjunt de ferralla, partida per la meitat per una línia groga, vol recordar fins a quin punt pot arribar l’estupidesa militar i política quan es tracta de malbaratar els diners públics.

Convé recordar que els primers governs franquistes, aquí, van fer una cosa similar, la construcció de l'anomenada línia "P" a través dels Pirineus, de llevant a ponent, amb la brillant idea d'aturar qualsevol possible invasió estrangera.

El colom de la pau... amb el braç enlaire.

El gran baldaquí. Escultura de gran format, composta de tres pilars de formigó que sostenen una graella, de la que pengen una bona colla de busts de personatges que han canviat el curs de la història. Hi són tant aquells que han fet el Bé com el Mal.

Fem una ullada al capítol anomenat PLECS I LLIGAMENTS.

Autoesclafament. Vol ser la reflexió sobre el comportament d’una matèria flexible que, autoimpel·lida amunt, s’esclafa sobre sí mateixa.

Gènesi. Una obra de traspàs entre les de les venus rotundes i el sexe femení, presentada de forma sintètica i minimalista.

Matèria rebel·lada. Els materials tèxtils, tous, es rebel·len contra el formigó, material dur.

Carall lligat.

Escanyament.

Un nou capitol és el dedicat a les CREUS.

Croada. Feta de bidons industrials. Formaria part també del grup d’escultures d’aprofitalls, d’objectes industrials amb els que treballa sovint l’escultor.

Creu femella. Una associació de les formes femenines amb la de la creu.

Creu orgànica. El seu origen com a escultura caldria cercar-lo en l’obra "Autoesclafament" ja vista. Per a l’autor es tracta d’una creu que no creu, en referència a l’encorbament.

Penediment de la creu. Una nova obra d’aprofitalls.

Entrem ara al capítol anomenat CAMINS D’AIGUA, en el que l’artista s'inspira en el món de canalitzacions, balmes, i forats pels quals l’aigua circula per la natura.

Pluviòmetre. Formes arrodonides destinades a rebre l’aigua fecundant de la pluja.

Salicall. Escultura amb elements arrodonits i cavitats que permeten que el rajolí d’aigua o salicall s’hi escoli.

Canelobre de rosada. Les formes entortolligades representen un canelobre, que s'il·lumina amb la llum del sol quan brilla damunt la rosada.

La finestra.

Arribem al capítol amb més obres, el que hom anomena GEOMETRIA VIVA, de caire estrictament plàstic. Mostrant el conflicte entre el fet geomètric i allò què és orgànic.

Autocobrint-se. Simbolitzant el plec i l’arruga de materials tous.

Baralla. Combat de formes, la natura colpeja l’artifici.

El vigilant. Un nou conflicte dins del bloc. Un joc de formes, buits, depressions, entortolligaments i nusos.

Adorant la muntanya. Una parella de blocs geomètrics que inicien un joc de torsió. Davant per davant de la seva ubicació hi ha una muntanya triangular.

Taula dels miserables. Taula que com a superfície té un tub, el que fa impossible que s’hi aguanti res a sobre.

Terme de benvinguda. Jugant novament amb corbes i angles.

Fugint de la geometria.

Sabata de taló.

* * * * * * * * * *

Vull expressar el meu agraïment a un parell de persones, en Xicu Cabanyes i en Marc, el seu col·laborador, per la seva decidida ajuda i suport al desenvolupament d'aquest treball.