Si em voleu acompanyar de Porrera a Escaladei ...

Observarem la concentració més important de rellotges de sol del país, el que havia significat i, afortunadament, torna a significar el cultiu de la vinya a la zona i ens arribarem fins als orígens que han donant nom a la comarca. Vinga, som-hi!

La tradició de mesurar el pas del temps en funció de la posició solar la devem als antics egipcis. Els rellotges de sol o quadrants solars, tal com els coneixem actualment, van començar a generalitzar-se a partir del segle XV. La seva època daurada s'estén fins a finals del XVIII, quan els rellotges mecànics van arribar a assolir una gran perfecció tècnica i els van anar substituint. A la seva exactitud s'hi afegia l'eficiència en dies ennuvolats i horaris nocturns.

Avui en dia, el rellotge de sol ha perdut el seu valor pràctic i és considerat un simple element decoratiu. A Porrera, però, conscients de la seva rellevància patrimonial, han creat la Ruta dels Rellotges de Sol. Per aquest motiu, per als qui ens atrauen els rellotges de sol, el nucli antic de Porrera és de visita obligada.

El nom de Porrera deu l'origen a la planta del porro. Al segle XII se l'anomenava Valporriera, o sigui vall on el porro és abundós.

Només arribar al poble i mirar les façanes de l'altre riba del riu Cortiella, ens adonem de la importància d'algunes de les cases, que ens parlen de la riquesa de la comarca estroncada amb l'aparició de la fil·loxera. 

La primera casa que ens crida l'atenció és cal Ros, amb un rellotge de sol que conté un escut central i les línies horàries de les 6 a les 5.

 

Creuem el riu pel pont vell, del que enguany se celebra el seu bicentenari.

Davant mateix hi ha un dels cellers importants de la població, conegut per la personalitat pública d'un dels propietaris, que dóna nom als vins que s'hi produeixen. 

Girem a la dreta i a la primera cantonada trobem un dels quadrants solars més singulars, tant per la seva orientació com pel fet de marcar els punts cardinals.

El conegut com a Rellotge de Tarda és de la segona meitat del segle XIX, està pintat al fresc i les línies horàries van de la 1 de la tarda a les 8 del vespre. No hi ha els horaris anteriors ja que per l'orientació de la façana no hi toca el sol abans. Per poder ser paral·lel a l'eix terrestre el seu gnòmon està col·locat paral·lelament a la paret.

Seguint el curs del Cortiella arribem fins als antics rentadors que han estat rehabilitats i recuperats com a espai d'exposicions.

Ens anem enfilant pels carrerons de Porrera tot descobrint tant rellotges de sol com veient la construcció tradicional.

A la cooperativa hi ha un altre rellotge, pintat al fresc damunt un arrebossat de calç.

A la façana de ca l'Amorós, en veiem un altre, també del segle XIX.

Des del carrer de la Carrerada tenim una bona visió de la vall amb les plantacions de vinya, que tornen a ser el motor econòmic de la població.

L'església de Sant Joan Evangelista, del segle XVIII, és d'estil neoclàssic amb elements barrocs.

Continuem avall i ens arribem a veure el quadrant més espectacular, tant per les seves dimensions com per la quantitat d'informació continguda. És de l'any 1858 i acaba amb el nom de l'autor.

El següent rellotge que trobem és el de can Peirí, del 1909.

Molt a la vora del de cal Vallvé, també pintat damunt un arrebossat de calç.

Al mateix carrer del Pont de Dalt, hi ha el conegut amb el nom de Serrallo, del segle XIX com l'anterior.

El darrer que veiem, al carrer Prat de la Riba, és el de Cal Rabascall, pintat al fresc .

No ens en podem anar sense saludar el gat de Porrera.

Per veure el poble en perspectiva pugem a l'ermita de Sant Antoni Abat, situada al cim d'un turó espadat a l'altre costat del riu. És d'una sola nau, de principis del segle XVII.

Des de l'ermita estem a tocar de les vinyes. És un paisatge escarpat i amb sòls dominats per la llicorella, una pissarra rica en minerals i molt fragmentada, responsable de la singularitat dels vins del Priorat.

Històricament, Porrera ha estat una vila que ha passat per diverses mans i ha estat víctima, en determinades èpoques, dels abusos delmaris dels membres de la Cartoixa d'Escaladei. Els monjos de la qual introduïren el conreu de la vinya als seus dominis.

Ens arribem doncs, a conèixer aquests orígens.

Camí cap a la cartoixa i ja amb la serra del Montsant a la vista, anem seguint el paisatge de vinyes, avellaners i oliveres.

La cartoixa de Santa Maria d'Escaladei fou el primer monestir de l'ordre de Sant Bru a la Península Ibèrica. Com a conseqüència de la reconquesta de la Catalunya Nova, la corona catalanoaragonesa va fer diverses donacions als monjos cartoixans per tal de que colonitzessin i cristianitzessin el territori. En fer-ho promogueren els cultius, donant importància al de la vinya.

Depenien del prior diversos pobles propers, així va néixer el Priorat.

L'any 1835, amb la desamortització de Mendizabal, els monjos foren expropiats i hagueren d'abandonar les dependències. L'endemà mateix, la cartoixa fou saquejada i posteriorment incendiada. L'any 1989 l'edifici fou donat a la Generalitat de Catalunya, moment en el que s'iniciaren les obres de restauració.

Entrem pel pati d'entrada de grans dimensions, fins a la següent arcada de mig punt que era la porteria d'accés a la clausura.

En creuar-lo entrem al pati de l'Ave Maria.

La façana de Santa Maria és de factura classicista, en la que destaca la figura d'alabastre de la Mare de Déu, obra d'Antoni Naveros, del 1599.

Traspassada la porta arribem a un pati del segle XVI que donava accés a diferents dependències del monestir.

Molt recentment s'ha restaurat la zona central de la cartoixa, essent la cirereta d'aquesta actuació la reconstrucció del claustre menor.

A la cisterna central hi veiem l’escut del monestir.

Arribem al primer claustre, de principis del segle XVII, que estava envoltat de les 12 primeres cel·les. 

Se n’ha reconstruït una amb tots els elements de la vida d’eremita del cartoixà. 

Finalment passem per davant de la capella del Sagrari.