dimecres, 13 de març de 2013

Si em voleu acompanyar a la cerca de l'alzina reclamadora...

A quatre passes de nuclis urbans, veurem l'encant del món rural, trobarem masos, esglésies, fonts, una mina d'aigua i ... l'alzina reclamadora, tot això al terme de Fontcoberta, us animeu?

Sortim del veïnat de La Farrés, on hi trobem algunes masies interessants tant des del punt de vista arquitectònic com per la seva història. 

Comencem per Can Jan que presenta elements dels segles XIV, XVI, i XX, quan va ser adquirida per l'Ajuntament després d'un llarg període d'abandonament. S'hi va fer una profunda rehabilitació per dedicar-la a espai cultural. Havia estat habitada per Jan Benejam, pagès que va participar en les guerres remences.





Al costat hi ha el mas Estarriola, un dels més antics dels que hi ha constància documental. En una butlla del Papa Benet VIIIè, del 1017, ja es parla del mas Starriola entre les propietats del monestir de Sant Esteve de Banyoles. A la casa s'hi conserva un pergamí del segle XV, en el que el pagès remença Guillem Estarriola rep del prior dels monjos de Santa Maria de Finestres, com a emfiteuta, el domini útil de 70 vessanes, on hi podrà construir una casa i una habitació capaç d'una llar i un foc. Va adquirir doncs la condició d'home lliure. Encara avui és habitat pels seus descendents directes.



Des de la cruïlla en què hi ha el pou veïnal que ha proveït d'aigua durant centúries al veïnat, anem baixant  

.


cap a l'ermita de la Mare de Déu de la Font. Documentada des de l'any 1261. Manté l'estructura romànica tot i haver estat molt reformada. És d'una sola nau. Tant el campanar de cadireta com l'atri són d'època posterior. El 25 de març o diumenge següent, s'hi celebra l'aplec.



Continuem camí avall i a un centenar de metres, a mà esquerra hi ha una primera font i al seu costat un safareig. A aquestes aigües se li atribuïen qualitats prodigioses. En una circular del cardenal Joan de Casanova, a l'any 1433, es parlava d'una font de "meravellosa virtut".


Seguim ara pel corriol a mà dreta,  que ha estat recentment desbrossat, i arribem a una altra font, la del capellà.



Continuem per l'antic camí de les escoles, que ens porta fins a Fontcoberta. Quan som a la vora albirem la torre del campanar de l'església de Sant Feliu.


Passem per davant de les antigues escoles


arribant al nucli de Fontcoberta, que dóna nom al municipi i on, a la plaça hi ha l'Ajuntament. Edifici amb una inscripció que data del 1616.


Les poques cases de Fontcoberta mantenen la seva essència rural, si bé en gran part han estat reformades.

Davant de l'Ajuntament hi ha l'antic cafè, cal Ferrer, avui residència particular.




Adossat a l'edifici de l'Ajuntament hi ha la rectoria, documentada del 1452, a la que s'hi accedeix per una interessant escalinata,


i davant mateix tenim l'església de Sant Feliu. A principis del segle X es va  consagrar la primera església dedicada a Sant Feliu i Sant Pere. L'edifici actual, construït damunt l'anterior, data de finals del segle XII.

Posteriorment s'hi han anat fent reformes i ampliacions, com la portalada renaixentista i algun element barroc. Actualment s’hi està rehabilitant la teulada.



És d'una sola nau i conserva diversos carreus d'arcuacions llombardes.




A l'interior hi ha una làpida funerària del 1560.


Adossat al costat nord hi ha el magnífic campanar. Una torre de planta quadrada de la mateixa època que l'església. Sembla que o bé va quedar inacabada o va perdre la seva part superior. La teulada a quatre vents ha estat rehabilitada recentment.






Des de dalt la vista és impressionant, als peus veiem part del poble i la gran masia de Can Pujol.


Continuem la caminada passant a la vora d'altres cases entre les que destaca Can Meric.



Al marge del camp de mà dreta hi ha el baixant a la mina d'aigua que, endinsant-se sota el camp superior una trentena llarga de metres, arriba al brollador, la font coberta que probablement ha donat el nom al poble. Aquesta mina té recobert, tant el sostre com les parets i el terra, amb peces ceràmiques, i



condueix l'aigua primer a can Pujol i després a la seva font que dóna al safareig i a la bassa.




Ja som doncs a can Pujol, documentada del segle XIII, si bé la masia fortificada actual és del segle XVI. Adossada a la casa hi ha la torre de defensa, de planta quadrangular, de tres pisos i amb un gran matacà.




A la terrassa hi ha dues garites cantoneres.



La darrera casa al sud del nucli presenta, com a element interessant, que el seu pis superior ha estat construït emprant lloses de travertí.


A uns centenars de metres al sud del poble, i després d'un parell de ziga-zagues a la carretera, apareix dalt del camp a mà esquerra un magnífica exemplar d'alzina reclamadora. L'alzina de l'Omeda, a la que se li calculen uns 200 anys de vida.




L'aulina es planta en un indret solitari però no lluny del bosc. A mesura que va creixent es va modelant tot fent que les branques baixes vagin cap a terra, les centrals sortint horitzontalment i les superiors cap amunt, donant-li forma de con truncat. Cada 6-8 anys li convé una bona esporgada per anar-la modelant.

Una vegada formada estava en condicions d'amagar els caçadors. Des de l'interior feien sonar uns reclams amb els que atreien els ocells, majoritàriament tords. Així que els ocells topaven amb unes palletes de ginestó empeguntades de vesc col·locats a la capçada, l'ocell no podia volar i queia a terra. Els caçadors omplien la saca sense haver de disparar un sol tret.

El sistema de cacera amb vesc, actualment no està permès. Tanmateix l'alzina o aulina reclamadora es manté com element important d'identitat del municipi, tot i que se'n troben també en altres indrets.



Des d'aquesta situació elevada tenim una bonica vista de la vall.


Continuem fins a la pairalia, acabada el 1844, residència dels Fares i que ha donat nom al veïnat. La casa és de planta quadrada amb baixos, dos pisos i golfes. Damunt la llinda de la porta principal hi ha un escut amb el nom de Ramon Fares, la data 1844, una olivera, un jou i una arada.






Cal Masover o cal Fares Vell és la més antiga masia del veïnat, ja citada el 1017. A la porta principal hi ha una inscripció del 1575. Encara conserva l'antic moli d'oli.





Podem tornar seguint el mateix camí o fer-ho per la carretera, són uns tres quilòmetres. 

17 comentaris:

  1. Extraordinari aquesta passejada per masies, masos i esglésies de fa 5 i 6 segles!. Está molt bé que motes s'hagin conservat i es destinin a usos públics.
    Les sonts d'aigua amb qualitats prodigioses abunden per aquesta zona i d'altres de la nostgra geografia. Jo sempre recordo les de Sant Hilari, on sempre hi anava de petit.
    Uns altres elements interessantíssims, son les inscripcions amb pedra de les façanes.
    Com sempre, m'ha encantat com has il·lustrat aquesta nova ruta, amb unes imatges magnifiques i molt expressives.
    Ah! per cert, no havia sentit parlar mai de l'aulina... soc massa urbanita.
    Una abraçada Manel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep,
      L'ús del mot aulina, per alzina, és freqüent a les comarques de Girona. Abans de viure-hi tampoc el coneixia.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Oui, elles sont des détails que l'Angevine ne peut pas arrêter d'observer.

      Elimina
  3. Un bon reportatge per totes aquestes Masies amb molta historia.
    Una Abraçada.

    ResponElimina
  4. Aquesta vegada no has hagut d'anar gaire lluny per fer el reportatge, tot trencant el tòpic que sovint no es valora prou el que es té a prop. M'ha encantat Manel, com sempre.

    Salutacions.

    Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Joan.
      Vaig inaugurar aquest bloc parlant del Clot d'Espolla, que en part toca a Fontcoberta, però no hi havia fet res més, ja tocava.
      Salut.

      Elimina
  5. Què interessant aquest recorregut per masies tan imponents i ben conservades, és un gran tresor que cal preservar.
    L'aulina m'ha impressionat, m'agradaria acostar-m'hi i veure-ho d'aprop.

    gràcies per donar-ho a conèixer!

    una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Maria,
      Quan ho voleu veure només ho has de dir, si has llegit alguna resposta ja hauràs vist que tot això ho tinc ben a la vora. Serà un plaer tornar a seguir-ho amb vosaltres.
      A reveure.

      Elimina
  6. una preciosa visita virtual amb tots els detalls, les imatges precioses, (uns detalls de les portes, que m'encanten Manel) i tota la informació necessària per a no perdre ni un punt. he pres molt bona nota, i no deixaré de visitar molt aviat.
    faltaria!
    et felicito
    Una abraçada MPilar

    ResponElimina
    Respostes
    1. M.Pilar,
      M'ha agradat molt veure't per aquí, on tens les portes sempre obertes.
      Una abraçada.

      Elimina
  7. Gràcies Manel, trucaré algunes vegades, no ho dubtis.
    Un petonet de bona nit

    ResponElimina
  8. Interesante reportaje, en tu línea, buena y bonita arquitectura y una curiosa historia de cazadores que desconocía

    Buen trabajo pare

    Saludu, Mirta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mirta,
      Ahora ya no está permitido este tipo de caza que habia sido muy productivo por el número de capturas.
      Gracias una vez más.
      Saludu.

      Elimina
  9. Aquest reportatge es sensacional , saps ? , jo he anat a caçar al ram , com em dèiem per aquí , amb les briselles plenes de vesc... el meu pare hi anava cada setmana dos o tres dies i jo que era petita llavors , volia saber com s'ho feia per caçar , així que de tan en tan , matinada i a caçar.....Referent a les masies totes precioses i els detalls de les inscripcions , tots magnifics.
    Bones fotografies i bones informacions tal i com ens tens acostumats:

    Una abraçada! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dora,
      Me n'alegro de que t'hagi portat aquests records entranyables. Veig que en saps molt més que jo.
      Una abraçada.

      Elimina