Si em voleu acompanyar pels pobles oblidats del marge dret de la Valira, entre la Seu i Andorra...

Qui més qui menys ha passat un munt de vegades per la carretera de la Seu d'Urgell a Andorra, sense fer cap més parada que la de la duana, avui ho farem, ens aturarem i ens desviarem, val la pena. 

Arribant gairebé a la duana de La Farga de Moles, a mà esquerra, surt la carretera que, en trams de forta pujada, supera els gairebé 700 metres de desnivell que hi ha fins al nucli de Civís. 

Les cases, que en la seva major part conserven l'arquitectura tradicional de poble de muntanya, s'esglaonen en el pendís del bony de la Caubera que separa Catalunya d'Andorra. 

L'església parroquial dedicada a Sant Romà ja s'esmenta en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, el 839. L'edifici rectangular és de reconstrucció força més recent. A llevant té adossada la torre del campanar del segle XVII. 

Baixant cap a migdia, a dos quilòmetres i mig i a una cota d'uns 350 metres més baixa, arribem a Asnurri. El topònim, preromà, conté el mot basc uri que significa "poble". 

L'església dedicada a Santa Eulàlia ha estat molt modificada des de la seva construcció l'any 1038, té un absis semicircular amb tres nivells de degradació que fou alterat per la construcció posterior d'una singular torre de campanar octogonal. 

Continuant la baixada arribem a Sant Joan Fumat, petit nucli en el que observem, com en tots els que visitem, que les cases presenten teulades de dues vessants cobertes amb llicorella. 

L'església dedicada a Sant Joan és d'origen romànic si bé ha estat molt modificada. Adossat al mur de tramuntana hi ha la torre del campanar, quadrada a la base i octogonal al pis superior. 

Poc abans d'arribar a aquesta població, a mà dreta surt un desviament que ens porta a Ars, on es conserva l'església de Sant Martí, del segle XI, amb el millor campanar cilíndric del romànic català. És una estructura de tres pisos. En cadascun dels dos superiors hi ha quatre finestres geminades. Està coronat per una sèrie d'arcuacions llombardes amb un ràfec. 

Tornem en direcció cap a la Seu. Quan ens falten tres quilòmetres per arribar-hi, a mà dreta ens queda la població d'Anserall, ens hi aturem, realment val la pena. 

Travessem tot el nucli de sud a nord fins arribar a l'antic monestir benedictí de Sant Serní de Tavèrnoles. És de l'època visigòtica i es va construir on hi havia una antiga posada, una tabernulae, 

Les restes actuals provenen del segle XI, l'època del seu més gran esplendor. A partir del segle XIII va començar la decadència fins que tres segles més tard fou abandonat. 

Només en queda la capçalera que per si sola mereix la visita. És curiós el fet que estigui orientada cap a ponent, a l'inrevés que la major part d'esglésies romàniques. 

Els nou absis que formen la capçalera són un cas únic. N'hi ha dos de laterals i el central. D'aquest s'obren tres absidioles i de la central d'aquestes, altres tres. Tot un joc de filigranes excepcionals.

Fora del recinte tancat hi ha dues tramades d'arcs que separaven les tres naus, i petites parts dels murs nord i sud. 

A l’interior, en el mur oest del braç sud del transsepte, i emmarcant una finestra, hi ha un plafó estucat del segle XI, amb una sanefa i la figura de dos àngels amb les ales desplegades. 

 * * * * * * * * * * * * * * *

Vull expressar el meu agraïment a la Jana Vilanova de l'Hostal Vell d'Anserall, (un motiu més per fer la visita), per les facilitats donades per a la obtenció d'una part significativa del treball fotogràfic mostrat.