Si em voleu acompanyar pel volcà de La Crosa...

Caminarem per l'enorme cràter, el més gran de la península Ibèrica, veurem la seva utilització, la relació amb l'aigua i la importància pel seu entorn. Vinga! 

Situat a cavall entre les comarques del Gironès i de la Selva, La Crosa constitueix la darrera formació, la que està més al sud, del conjunt de volcans quaternaris que, amb especial importància a la Garrotxa, s'exten també per comarques limítrofes. 

Està al costat de la carretera GI-533 que va de Girona a Santa Coloma de Farners. Només passat el punt quilomètric número 9, a mà dreta, hi ha una bona zona d'aparcament, al costat de la gredera de les Guilloteres. 

Tradicionalment els veïns de La Crosa havien explotat els materials volcànics en aquest i altres punts, sense que comportés un impacte significatiu, però a les dècades de 1960 i 70 les explotacions ja van ser a gran escala, aquestes sí que provocaren alteracions en el relleu i en el paisatge. Una vegada aturades les extraccions, l'indret es va convertir en un abocador incontrolat. No va ser fins al 1995 en què tota la zona va quedar catalogada com a Espai Protegit d'Interès Natural i s'hi van fer tasques de restauració, conservant una part del front d'explotació, el que permet observar les diferents capes de lava. 

A la part més alta hi ha un mirador des del que podem veure, a l'altre costat de la carretera, la grandària del cràter de La Crosa

.

Creuem la carretera i seguim cap a la dreta. Després d'un centenar llarg de metres arribem a l'altra gredera que fou també explotada intensament, la de can Costa. 

La voregem per la part superior i continuem fins al punt més elevat de l'anell de projeccions del volcà, on hi la les restes de l'ermita de Sant Llop, patró dels pastors. Els seus orígens es podrien situar entre els segles IX i X, si bé no és fins al segle XIII que se'n troben referències escrites. 

Durant la guerra del francès, la imatge del Sant fou traslladada a l'església de la població més propera, Sant Dalmai, d'on va desaparèixer durant la passada guerra civil. 

Des dels voltants de 1808, mig enrunat, Sant Llop s'ha mantingut com a una edificació fantasmagòrica que domina tot el pla, des de Girona fins a Hostalric. Només aquesta situació privilegiada li va permetre tenir un breu període de tímida resurrecció durant la segona mitat del segle XIX, quan va formar part de la xarxa de telegrafia òptica de l'exercit. D'aquesta època data el fossat defensiu i la torre de rajols bastida damunt de l'espadanya. 

Continuem fins a un encreuament de tres camins, el de l'esquerra ens conduiria cap al centre del cràter, però de moment continuarem pel que el va vorejant, des d'on tenim una bona panoràmica del nucli de població més proper, Sant Dalmai. 

El camí ens portarà, en una forta baixada, cap a la propera població de Salitja i el seu paratge de les Fonts, directament relacionat amb La Crosa. 

Els materials volcànics porosos acumulen aigua de la pluja que es filtra amb facilitat cap el subsòl. En determinats indrets de la base de l'edifici volcànic aquesta aigua pot sortir a l'exterior en forma de fonts o surgències. 

Just al costat dels murs de la capella de Nostra Senyora de les Fonts, del segle XVII, hi trobem una bassa on brolla una deu procedent d'una mina. Aquesta mina s'ha relacionat tradicionalment amb l'anomenada "mina vella" que se suposa es va construir als voltants dels segles IX-X amb l'objectiu de drenar l'aigua de la pluja que s'embassava a l'interior del cràter de La Crosa. Existeixen dubtes, però, de si aquesta mina es va realment acabar de bastir del tot. Del que no hi ha dubte és que entre finals del segle XVIII i principis del XIX es va construir la que avui s'anomena "mina nova", una extensa perforació que té la seva sortida al torrent de Tornavells, a ponent de l'edifici volcànic. 

La disponibilitat d'aigua al paratge de les Fonts ha afavorit l'aprofitament de determinats recursos naturals que depenen de l'abundància d'aquest element. En primer lloc, la mateixa aigua com a reg per a les hortes i prats o com a força motriu per als molins. 

Però sens dubte ha estat l'explotació dels vímets per a cistelleria el que ha caracteritzat aquest indret. El vímet no és més que la branca llarga i flexible de la vimetera, un arbre de ribera que és producte de l'encreuament entre dues espècies de salzes. 

Per tal de mantenir la flexibilitat dels vímets, aquests es remullaven (s'amaraven) en unes petites preses o amaradors que servien per a humitejar també les fibres del cànem que s'utilitzava per a la fabricació de cordes. 

Són també abundants les colònies de balca, també coneguda com a boga, a la vora dels recs i amaradors. Amb les seves fulles es teixeixen seients de cadira.

Tornem enrere pujant de nou cap el cràter, que mesura 1250 metres de diàmetre i una alçada màxima de 225 metres, 

dins del qual n'hi ha un de més petit, d'uns 400 metres de diàmetre, de tipus estrombolià. Aquest fet el fa realment únic. 

Tot plegat és degut a l'escalfament i posterior vaporització quasi instantània d'un aqüífer subterrani en el moment d'entrar en contacte amb el magma ascendent, tot originant violentes explosions. El més petit és fruit d'una etapa final més tranquil·la que va originar també l'emissió d'una discreta colada de lava pel flanc sud del volcà, en direcció a l'actual nucli de Sant Dalmai. 

Durant milers d'anys l'aigua de la pluja va formar un estany a l'interior del cràter on s'hi van anar dipositant sediments. A finals del segle XVIII o principis del XIX es va construir una mina artificial per a drenar-ne l'aigua i així poder conrear les terres de l'interior. 

D'ençà de la seva dessecació, a l'interior del cràter hi ha una intensa explotació agrària amb predomini del panís o blat de moro i arbres fruiters especialment noguers. 

També hi ha alguna zona amb plantacions de pins i pollancres.