Si em voleu acompanyar per la via romana de Capsacosta...

Seguirem un tram de la calçada d'uns gairebé 8 quilòmetres, el que va des de Sant Salvador de Bianya fins a Sant Pau de Segúries, que després de gairebé dos mil·lennis presenta un bon estat de conservació. Aquest tram fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Aquesta calçada, denominada Via Annia, era un ramal de la Via Augusta que partia de no massa lluny de Figueres, i seguia cap a Besalú, Castellfollit de la Roca i travessava la vall de Bianya, per enfilar-se pel Capsacosta i seguir cap a Camprodon i el coll d'Ares, d'es d'on baixava cap a Prats de Molló, i ja a la Gàl·lia, seguia el curs del Tec fins a tornar a enllaçar amb la Via Augusta, a la zona del Voló. Tot i ser una via secundària, per a aquesta zona del país, la calçada romana fou durant segles la principal via de comunicació entre la Garrotxa i el nord del Ripollès. Ja en el darrer mil·lenni va passar a formar part del camí ral d'Olot a Camprodon. 

A Sant Salvador de Bianya tenim l'oportunitat de visitar l'església romànica, segurament la més interessant de la Vall de Bianya. 

Seguirem la carretera C-153 i a uns dos o tres centenars de metres, en un revolt obert a mà dreta, trobem una columna indicativa de la via. 

Primerament baixem uns metres a mà esquerra, on hi havia hagut els Hostalets de Capsacosta i cal Ferrer, avui només en queden unes pedres testimonials. 

Ara sí, iniciem la pujada per un tram bastant dret i zigzaguejant on anem observant restes de l'antic empedrat i de les roderes dels carruatges. 

Es diu que és un recorregut musealitzat per la quantitat de petits cartells explicatius, a més de panells més grans, que ens il·lustren dels diferents elements que anem observant d'aquesta gran obra d'enginyeria. 

Els trencaaigües i les voreres. 

Els murs de contenció, que aguantaven la via en alguns punts, foren construïts amb grans blocs de pedra seca i s'optà, per tal de salvar el desnivell de la muntanya, per fer una calçada a base de petits trams rectes, força uniformes, formats per petites plataformes. 

Tornem a travessar la carretera i pugem unes escales col·locades per a superar el desnivell originat en obrir la carretera durant els anys 1926 i 27. Des d'aleshores la via romana va quedar relegada a un ús ramader. 

A partir d'aquest punt i fins assolir el collet de Capsacosta seguirem pel tram més ben conservat. 

Observem també la vegetació, en aquest vessant de la Garrotxa orientat a sud-est, els arbres són pins i alzines i com a sotabosc abunda el roldor i anem trobant també mates d'espígol i d'orenga. 

Entre alzines trobem les restes de Can Sargantana. 

Es construïren també clavegueres transversals, passos subterranis d'aigua.

El pas pels revolts tancats se solucionava amb plataformes de gir. 

Als revolts i indrets perillosos, com a mesura de protecció, s'hi col·locaren pilons guarda-rodes. 

A mà dreta queda una pedra molt curiosa coneguda com la trona. 

En els trams de major desnivell, per a evitar l'erosió de l'aigua, s'hi havien construït desguassos. 

Arribem al collet de Capsacosta per on entrem al Ripollès i la vegetació canvia radicalment, a partir d'ara la zona és obaga, orientada a nord-oest. 

Deixem enrere els darrers pins i anem trobant avellaners, verns, freixes i algun faig. 

En arribar a les primeres edificacions de Sant Pau de Segúries trobem l'altra columna que ens assenyala la via. 

Si continuem uns centenars de metres més arribem a la vella església de Sant Pau, d'estil barroc rural, del segle XVII, construïda sobre una d'anterior de la que es té constància des de l'any 920 i que ja havia estat reedificada al segle XII.