diumenge, 20 de novembre del 2011

Si em voleu acompanyar gaudirem de la tardor a la Vall del Bac...

Al municipi de la Vall de Bianya hi ha una quinzena d'esglésies romàniques repartides pel terme, fa uns mesos en vàrem visitar deu, deixant les de la Vall del Bac per a una altra ocasió.
Aprofitarem la tardor i els seus colors per a anar a unes de les valls més boniques i de les menys conegudes del Pirineu Oriental, ja que fins fa molt pocs anys no hi havia cap ruta asfaltada que la travessés, concretament està a la comarca natural de l'Alta Garrotxa. La Vall del Bac és una vall estreta, orientada d'est a oest, on és difícil trobar-hi algú, que amaga edificis antics entre els quals les cinc ermites romàniques que visitarem. Som-hi!
De la carretera GIV-5221 que va de Castellfollit de la Roca a Oix, passat un parell de quilòmetres a mà dreta surt una llarga i estreta pista asfaltada que ens ha de dur a la Vall del Bac, tot passant primer per la Vall de Carrera.
Arribarem a l'antic Hostal de la Vall del Bac, situat en un encreuament de camins. Consta ja com a hostal al segle XVII, avui però està tancat. Es tracte del primer edifici que trobem dintre del que és pròpiament la vall.
A peu, agafarem el camí que duu fins a Oix. Davant mateix, a uns dos-cents metres tenim cal Ferrer del Bac, l'antiga escola. Hi arribarem creuant la riera per un pont.
Continuarem pel corriol a mà dreta de la casa. De seguida travessarem una zona de prats i d'avellaners fins a trobar novament la riera, on veurem uns saltants d'aigua. En total hi ha tres gorgs,
abans d'arribar al Molí de la Coromina on s'hi batia el blat.
Tornarem enrere i un cop passat el pont de cal Ferrer girarem a la dreta per, després de passar la riera
enfilar cap a la Torre, una antiga casa forta de la que sembla hi ha constància ja a l'any 970.
Per la zona els cavalls hi pasturen lliurament.
Al costat hi ha l'església de Sant Miquel de la Torre, anteriorment coneguda com a Sant Miquel d'Avellanacorba, que surt esmentada en un document de l'any 998, si bé la construcció actual es considera que és de finals del segle XII o principis del XIII
És un edifici de planta rectangular.
La porta d'entrada amb un arc de mig punt és al costat de migdia
on també hi ha un parell de finestres d'arc de mig punt amb doble esqueixada.
Al mur de ponent hi ha una espadanya de dos ulls.
Ben a la vora hi ha el cementiri.
Tornarem cap el cotxe i tot seguint la vall, aproximadament a un quilòmetre, passem per davant de la masia de Can Pagès.
A un centenar de metres i en un pronunciat revolt a l'esquerra, la carretera travessa el torrent que baixa del Puig Ou. Agafarem el camí que surt a mà dreta.
Als pocs metres trobem una resclosa en el torrent que baixa del Molí de la Coma.

Seguirem el camí que en una pujada constant arriba al coll de Triadú que està a una alçada de 882 metres.
Poc abans d’arribar-hi, a ma esquerra, veiem l’església de Sant Andreu de Porreres que està a 818 metres. La vista que en tenim des d’una cota una mica més elevada és la millor possible.
Havia estat el principal temple de la parròquia de la Vall del Bac. Les primeres referències consten de l’any 946.
Greument afectat pels terratrèmols del segle XV s'hagué de reforçar amb dos gruixuts contraforts inclinats.
A l'església romànica s'hi anaren afegint altres edificis com la sagristia i la casa rectoral desfigurant-la del tot.
La part més interessant és l'absis semicircular amb un fris sostingut per mènsules.
La porta d'entrada es troba a la façana sud.
El primitiu campanar de cadireta va ser substituït per un de torre amb una teulada a dues vessants.
Baixarem fins a la carretera. Continuarem un parell de centenars de metres i a mà esquerra, una vegada acabats els revolts, surt un corriol que en ràpida baixada cap al torrent ens portarà al pont romànic dels Esquellerincs, que creua el torrent per l'antic camí que seguia la vall. Amb una mica de sort podem trobar un erol de fredolics.
Tornats a la carretera la seguirem fins a l'extrem més a ponent de la vall on hi ha una altra de les masies importants, el Mas de l'Om.
Tornarem enrere fins que a mitja muntanya veurem de nou el conjunt de la Torre i l'església de Sant Miquel.
A mà dreta surt una pista en bon estat que va alternant trams de terra amb d'altres encimentats. Ens conduirà a les altres tres ermites de la vall.
Arribem a l’antiga casa pairal de Llongarriu.
Al costat hi ha l’església de Santa Maria de Sacot, coneguda també com a Mare de Déu dels Àngels de Llongarriu.
L’edifici de finals del segle XII és d’una nau rectangular.
La volta és de cançó lleugerament apuntada.
L'interior, net de mobiliari és manté en prou bones condicions, especialment si la comparem amb la resta d'esglésies de la Vall.
A ponent hi ha la porta d’entrada amb llum rectangular. A la llinda hi ha gravat un text i la data 1672.
El campanar és d’espadanya amb dues obertures.
A la paret de migdia hi ha les restes d’un antic rellotge de sol i
dues finestres de mig punt i de doble esqueixada.
Continuarem la pista gaudint de l'alternança cromàtica que ens proporciona la tardor en boscos de pi roig i de faig com a arbres més abundants.
A mà dreta trobarem l'única edificació que hi ha en tota la pista, la masia del Coll. Dins de la propietat privada hi ha les dues darreres esglésies en força mal estat de conservació.
La primera dalt d'un turó darrera del mas és Santa Magdalena del Coll. La finca està tancada, ja que hi ha animals pasturant en llibertat. El propietari, si hom li ho demana, acostuma a deixar-la visitar.
No hi ha gaires referències històriques d'aquesta església. Actualment el seu estat és deplorable amb la volta esfondrada i importants esquerdes.
Té una única nau rectangular amb la capçada a llevant on s'hi afegí la sagristia.
És una construcció de finals del segle XII amb alguna modificació més tardana.
El període de màxim esplendor fou al segle XVIII, del que en queden algunes restes.
La porta d'entrada adovellada i amb un arc de mig punt està al mur de ponent.
Damunt la porta hi ha una finestra romànica original. L'espadanya és d'un sol ull.
Continuarem el camí i a uns 500 metres, només indicat per la pintura en un pi, a mà dreta hi baixa una pista.
Després d'un parell de revolts pronunciats trobem una altre senyal que ens indica de girar a l'esquerra.
No obstant això seguirem recte, enfilant-nos dalt d'un turó boscat on hi ha l'església de Sant Feliu del Bac.
Se'n tenen referències històriques des de l'any 946, si bé l'edifici actual és del segle XII.
És d'una sola nau rectangular amb volta apuntada i reforçada per un arc toral.
La capçalera és a llevant on s’hi afegí la sagristia, avui amb el sostre esfondrat.
Al costat de migdia hi ha la senzilla porta d’entrada amb un arc de mig punt.
A la paret de ponent hi ha una finestra estreta i llarga.
Al campanar d’espadanya de dos ulls s’hi accedeix per una escala de pedra lateral adossada al mur nord.
Tornarem al camí principal i el seguirem endavant. Ens condueix al coll de Capsacosta, a la carretera C-153a de Sant Pau de Segúries a la Vall de Bianya.

21 comentaris:

  1. Ostres, aquí sí que es pot gaudir de la natura en el seu estat pur, segur que
    és un lloc desconegut per les masses i per tant, gens freqüentat. Que continuï així.

    Salut

    Joan

    ResponElimina
  2. Pare, el otoño da un color especial a cualquier paisaje. Es fantástico como nos introduces en un lugar tan bello. Dan ganas de apagar el ordenador y salir corriendo con la cámara para disfrutarlo. Lástima de obligaciones diarias...
    Gracias por enseñárnoslo.

    Un abrazo.

    ResponElimina
  3. Manel,
    Una vegada més, un reportatge 100% interessantíssim. D'una banda pels teus apunts històrics i arquitectònics de les construccions i per l'altra, les magnífiques fotografies amb que està il·lustrat. Les fotos en blanc i negre també son teves?, en qualsevol cas, es un encert intercalar-les amb les de color. A més, els colors de la natura son excepcionals, només cal veure la foto de les fulles de la capçalera o l'esclat de colors que hi ha al rerefons de la foto dels cavalls.
    Una abraçada

    ResponElimina
  4. Joan,
    Efectivament, tret dels caps de setmana en època de bolets poca gent la visita, i els habitants són ben escassos.
    Només et comentaré un detall, en tota la vall no hi ha cobertura de telefonia mòbil.
    Salut!

    * * * * * * * * * *

    Juan,
    Es de los pocos lugares que podriamos llamar casi virgenes que quedan. Las malas comunicaciones hasta hace muy poco tiempo han sido las responsables... veremos cuanto aguanta.
    Gracias a ti por acompañarme.
    Un abrazo.

    * * * * * * * * * *

    Josep,
    Efectivament tot el material gràfic és meu. No són unes fotografies extraordinàries però aquí l'única pretensió es donar a conèixer racons del nostre país. Una manera d'estimar-lo.
    Gràcies per les teves paraules.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Fantàstic reportatge manel i les fotografies precioses, es veritat que la vall d'en Bac és desconeguda, per sort i que per molts anys!!!
    Fa molts anys vam dormir a una masia d'aquesta vall, on hi vivia dos persones pare i fillastre, que ens van explicar moltes anècdotes de quan eren joves. Em va impressionar la bellesa i solitud de l'indret.

    ResponElimina
  6. Tot i que no hi ha gaire-bé gent trobo unes masies esplèndides ...llàstima de les dos ultimes esglésies... tot el reportatge és una meravella tant pel relat com per les fotografies ...Felicitats !!! Una abraçada!

    Dora

    ResponElimina
  7. Buena afición has encontrado pare, me gustan estos reportajes tan bien explicados que haces por estos paisajes tan bonitos y tan desconocidos para mi

    Saludos, Mirta

    ResponElimina
  8. Maria,
    Si fa temps encara la carretera no estaria asfaltada, oi?. No hi ha massa gent que la conegui, no.
    Gràcies.

    * * * * * * *

    Dora,
    Al menys dues avui es dediquen al turisme rural o similar. Aquesta ha estat una bona activitat per a fer que es rehabilitin cases centenàries i evitar que de mica en mica s'anessin degradant.
    Efectivament, veure ermites en aquest estat és força depriment. Una abraçada.

    * * * * * * *

    Mirta,
    Cada uno tenemos las propias, ¿verdad?
    Gracias a ti por la compañia. Un abrazo.

    ResponElimina
  9. Eiiii !
    Quin passeig mes maco , totes les fotos magnifiques , per destacar-ne una ...la dels cavalls amb el fons d'arbres de colors , m'encanta !!
    Petons de Les Masies de ...
    Anna

    ResponElimina
  10. Hola Anna,
    S'hi van posar bé, els paios, hahaha.
    Gràcies per acompanyar-me.
    Petons.

    ResponElimina
  11. Manel, cada dia et superes. Una excel.lent entrada, amb unes bones fotos i una bona informació.
    L'altre dia vaig entra a corre-cuita i vaig mirar l'entrada alt per alt. Ara m'hi he pogut passejar una estona i... renoi! "Chapeau !"

    Gràcies per convidar-nos a fer aquestes sortides pel país.

    Salut

    ResponElimina
  12. Hola família,
    És un plaer seguir la ruta i encara més si és amb la vostra companyia.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  13. La Vall del Bac, es un indret encara poc conegut i per on pots caminar i admirar meravellosos paisatges i construccions, casi totes abandonades per els antics propietaris,
    I sentir-te amb la natura, ja fa bastants anys que la conec i concretament ahir vaig anar-hi a buscar bolets

    ResponElimina
  14. Miquel,
    No hi ha massa gent, ni de la pròpia comarca, que la conegui... i en part no està malament. Pel que dius ets un dels afortunats. Que en gaudeixis per molts anys.
    Salut!

    ResponElimina
  15. a la Vall del Bac, era tota la familia per la part materna.M, agradat molt el reportatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que m'ho faci saber una persona amb fortes arrels a la Vall m'omple de satisfacció.
      Gràcies pel comentari, Carme.

      Elimina
  16. Esteve- La riera si que és la que porta aigua al Molí de la Coma, peró aquesta resclosa no és del Molí, ja que les rescloses sempre queden situades abans del molí i aquest queda molt més amunt, a la dreta de la riera i el que queda de la seva resclosa és just en el passallis de la carretera que puja a la Coma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Agraeixo la puntualització i ja he fet la modificació oportuna.

      Elimina
  17. Gràcies per publicar l'escola de la Vall del Bac.
    http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/05/in-memoriam-lescola-publica-de-cal.html
    Si en tens ocasió retrata les escoles d'arreu de Catalunya anteriors a la dictadura franquista
    https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

    ResponElimina
    Respostes
    1. En principi no és l'objectiu d'aquest bloc, tanmateix si en tinc ocasió procuraré incloure-les.

      Elimina
  18. A la Vall del Bac vaig tenir la sort de gaudir-la durant molts de caps i setmana ¡ alguns ponts, on varem acampar amb la meva família davant de l'antic hostal. Varem recorre tota la vall, tant pel camí de solei com pel de l'obac. Era cap a l'any 1986 aproximadament. Les experiències d'aquells dies, d'aquelles cases gairebé totes abandonades o enrunades, aquella soledat, ens varen deixar records inoblidables. El meu racó més estimat de l'Alta Garrotxa.

    ResponElimina