dimarts, 13 de desembre de 2011

Si em voleu acompanyar pel Parc de Pedra Tosca...

El Parc de Pedra Tosca, a l'anomenat Bosc de Tosca, situat al municipi de Les Preses en el seu límit amb Olot, està format per un laberint de camins, parets seques, artigues (camps de conreu) i cabanes.

Ens acull i ens torna al silenci i a la sensació de viure sense pressa, però també ens ajuda a entendre l’extrema necessitat i tenacitat humanes per modificar un territori de tant excepcional duresa.

La delicada combinació d’intervencions per restaurar i recuperar el paisatge ha fet que el Parc de Pedra Tosca guanyés el Premi Europeu de Paisatge Rosa Barba. Un espai obert que constitueix un exemple de recuperació de paisatges naturals dels volcans i els camps de cultiu amb una combinació d’elements artificials i naturals.

El Bosc de Tosca, d’unes 25 hectàrees, va créixer damunt la colada de lava del volcà Croscat de fa 11.000 anys. Era un bosc de roure pènol que fou propietat del Monestir de Sant Benet de Bages fins a principis del segle XIX quan, dins dels processos reguladors de propietats derivats de la Desamortització de Mendizábal, es va autoritzar la tala del bosc per extreure'n fusta i alhora obtenir nous camps de conreu.

Començarem des de l'aparcament del Parc de Pedra Tosca, que està a la carretera GIV-5224, seguint un tros de l'antic traçat de la via del tren que unia Olot i Girona, actualment reconvertit en via verda, fins arribar a l'entrada del parc,

formada per un passadís de llistons de ferro ben integrat a l’entorn.

Des de l'entrada ens n'adonem que el terra que trepitgem és format també de pedra tosca, la mateixa que separa les parcel·les i marca els camins.

Aquestes roques, l'origen de les quals l'hem d'anar a buscar a les emissions de lava del Croscat, varen ser mogudes, una per una, per la mà de l'home per tal d'obtenir petits espais, anomenats artigues, on poder cultivar enmig d'un terreny rocós i erm.

L'itinerari, ben senyalitzat, ens anirà portant per entre un laberint de murs de pedra seca.

Observem les artigues de diferent mida on s'han recuperat diversos cultius tradicionals: fajol, sègol, naps, blat de moro, colza... així com herbes remieres autòctones.

Segons l’orientació i construcció són adequades per a un tipus diferent de conreu. Les cebes anaven millor en artigues més aviat altes, ventilades i seques; les patates o el blat de moro volien més humitat i es treballaven en artigues més baixes, resguardades del vent entre les parets. Les hortalisses solien ocupar artigues petites. Els conreus que ocupaven més extensió eren el sègol, el fajol i el fenc.

De tant en tant anem observant els tossols que són petites elevacions del terreny originades per l’activitat volcànica.

També anem trobant barraques totalment integrades als murs, sense sobresortir de l’alineació superior de la paret, i cabanes amb una construcció més acurada, amb solucions arquitectòniques sempre correctes que, encara que es repeteixin, semblen fetes a mida per a cada construcció, i que fan pensar que l’actuació va tenir el suport de persones que coneixien el maneig de la pedra seca ja abans de que s’iniciés el procés d’artigatge del Bosc de Tosca.

Las cabanes de volta de grans dimensions, per aixoplugar el bestiar, només es troben en comptades ocasions, i sobre la base dels materials utilitzats es pot suposar que foren construïdes durant les etapes finals del període d’activitat a les artigues.

Moltes de les artigues, que ja no es treballaven han estat cedides al Parc, d'altres continuen en mans privades i en algunes hi pasturen cavalls i exemplars del ruc català.

El Clot de l’Infern és la depressió més important del Parc. Tot i que no se’n coneix l’origen, sembla que és fruit de l’erupció d’un petit volcà en una zona d’aigua. També diuen que, en algunes èpoques, el clot era punt de trobada de bruixes per practicar-hi rituals màgics.

Transformat també en artigues, mostra un contrast de microclimes excepcional, on pràcticament s’hi apleguen tots els ambients climàtics del Bosc de Tosca.

Sovint a les parets o dins de les barraques hi ha uns forats deixats intencionadament que es coneixen amb el nom de bufadors. Es tracta de petites obertures, de fondària variable. Es diu que sempre hi surt aire a una temperatura constant. A l’estiu és fresc i a l’hivern calent, i pels pagesos eren útils per a mantenir-hi els aliments i les begudes.

Abans d'acabar la ruta, a l'altra banda del traçat del carrilet i ja fora del que és el Parc, entre un bosc de ribera, hi ha un baixador cap al Fluvià. El camí immediatament es bifurca. A mà dreta ens porta a un parell d'observatoris de fauna.

A mà esquerra anem fins a la gorja de la Casagran. És una bassa de grans dimensions i fins a 6 metres de fondària màxima, creada per una barrera basàltica que va tallar el curs natural del riu. S'hi produeix un fenomen curiós i és que el riu forma un corrent superficial sense renovació de les aigües profundes, el que genera comportaments més propis d'un llac que d'un riu, amb despreniment de gasos que s'observa en forma de bombolles que afloren a la superfície.

L'itinerari acaba al Baixador de Codella, un petit edifici que havia estat la caseta del guardabarreres del carrilet.

Per acabar, aquestes són imatges del mateix indret en condicions ben diferents. La bellesa del paisatge nevat és innegable.

11 comentaris:

  1. Un parc molt diferent al que estem acostumats a visitar, no el he visitat mai amb neu,de quin any son.

    ResponElimina
  2. Hola Miquel,
    Les imatges amb neu són de fa gairebé tres anys, concretament del 7 de gener del 2009. Nevades tan abundants no són massa habituals a la zona i va ser tot un plaer poder-ho gaudir.
    Salut.

    ResponElimina
  3. Manel,
    Una vegada més, un recorregut fantàstic per gaudir de la natura d'allò més. Extraordinari el contrast del mateix paissatge però amb neu. Un encert total haver inclòs aquestes 4 fotos en el reportatge.
    Una abraçada

    ResponElimina
  4. Interessant el reportatge ... això dels bufadors , m'agrada ...el que no sabés la gent del camp...Les fotografies fantàstiques i la combinació amb les de la neu , genials!! ...Veure parcs recuperats i cuidats és tot un plaer .... Sort en tinc que després del bloc de cuina em fas caminar. ;D

    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  5. Josep,
    En preparar el post vaig recordar les imatges antigues amb la nevada. Totes són dels mateixos llocs, des de punts de vista diferents però, curiosament, la que està feta des de dins d'una de les cabanes de pedra és igual amb neu i sense.
    Una abraçada.

    * * * * * * * * * * * *

    Dora,
    Val més caminar abans, per fer una mica de gana, hahaha.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  6. Hola pare, otro bonito recorrido el que has hecho y por lo que veo con suerte, pues estas vías verdes suelen estar muy concurridas de personal intentando "quemar" el colesterol
    Hasta que no te conocí a ti confieso que desconocía esa zona volcánica, gracias **pare**
    Buen trabajo
    Saludos, Mirta

    ResponElimina
  7. Hola Mirta,
    Madrugando un poco todo esta bastante tranquilo, a medida que avanza la mañana si que está muy concurrida. Las imágenes son de primera hora.
    Saludu.

    ResponElimina
  8. Un lloc molt bonic per feri una visita m'apunto per ferla aviat.
    Una Bona Explicacio i unas fotos preciosas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M.Àngels.
      Anant en direcció a Olot, passat el nucli de les Preses, cal agafar la carretera cap a l'esquerra que ens portaria fins a la Pinya. Passats tres o quatre-cents metres ja trobaràs l'aparcament a mà esquerra, just abans de creuar l'antic traçat del carrilet.
      Estic convençut que t'agradarà.

      Elimina
  9. Preciosos els dos reportatges de Les Preses.Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un indret no massa conegut per la gent que no és de la zona i molt interessant de visitar.
      Gràcies, Àngel.

      Elimina