Si em voleu acompanyar a la Vall de Bianya a descobrir-ne les arrels romàniques...

La Vall de Bianya, com a municipi, té el terme més extens de la Garrotxa. Geogràficament està format per dues valls importants, la de Bianya i la del Bac, a més d’altres de més petites com la de Carrera i la de Sant Ponç.

Aquestes terres han estat poblades des de l’antiguitat, s’hi han trobat restes del període neolític. Els edificis més antics que es conserven son la quinzena d’esglésies d'origen romànic repartides pel terme, que donen idea de la dispersió de la població per la zona. Ara en visitarem deu, deixant per a una altra ocasió les que es troben a la Vall del Bac.

Començarem per la de Sant Miquel del Mont que, per la seva situació a 793 metres d’altitud, ens ofereix una visió general de la Vall de Bianya. Es troba a la carena de la serra que porta el seu mateix nom, que separa les valls d’Olot i de Bianya.

El fort desnivell -el fons de la vall està a només 360 metres- ens aconsella de pujar-hi des de la carretera N-260, la ruta d’Olot a Ripoll per Vallfogona. Aproximadament a un centenar de metres del punt quilomètric 91, a mà dreta, surt una carretera molt estreta, asfaltada a l’inici, que ens conduirà gairebé fins al peu de l’església.

D’aquesta església se’n té constància des de l’any 958. L’absis té una finestra central esqueixada, cegada a la part exterior. 

La porta rectangular, orientada a migdia, té la llinda i el timpà llisos i tres arcs de mig punt en gradació.

Al costat hi ha una finestra de doble esqueixada amb un arc de mig punt. Observem mènsules als murs i a l’absis. El campanar és d’espadanya amb dos ulls.

Ara ens arribarem fins a l’entrada oest del nucli de Sant Joan les Fonts, des d’on surt una carretera estreta, a l'inici asfaltada, que creuant la riera de Bianya ens portarà fins al petit nucli de Castellar de la Muntanya.

Aquí veiem l’església de Santa Maria, del segle XII a la que, en diverses èpoques, s’hi han afegit construccions adossades.

Actualment és de propietat privada, el que no permet veure la porta d’entrada. L'aspecte que resulta singular, xocant, és que el cementiri annexe, avui, forma part del jardí de la casa.

La torre del campanar amb obertura als quatre costats té un teulat a dos vessants.

Ara sí, ja seguirem la resta d’esglésies des del propi terme municipal de la Vall de Bianya.

Al centre de Llocalou hi ha la indicació, a mà dreta, d’una carretera estreta que ens portarà a Sant Martí de Capsec.

L’església romànica és de les més boniques de la vall. Ja està documentada des del 1076. Va ser refeta després dels terratrèmols del segle XV. És d’una sola nau de volta de canó lleugerament apuntada i amb dues capelles afegides,

en una d’elles s’hi mantenen part de les pintures que la decoraven.

És interessant la pila baptismal d’immersió. En veurem en altres esglésies de la zona i s’atribueixen al mateix mestre escultor.

Té un absis amb una finestra central.
La porta d’entrada és adovellada amb un arc de mig punt.

Als batents hi ha clavades diverses ferradures, peces habituals a les esglésies dedicades a Sant Martí.

Tornem per la carretera per on hem vingut i a un parell de quilòmetres girem a la dreta.

Anirem cap a ponent fins a trobar el desviament que ens indica l’església de Sant Martí del Clot. Arribarem a un encreuament amb diverses indicacions, hem de seguir a l’esquerra direcció a Oix.

De seguida hi arribem i el primer que ens trobem és amb el cementiri, que està a la part baixa.

Pujant al turó, primer arribem a l’antiga rectoria, avui una casa particular, darrera de la qual hi ha l’església dels segle XIII que també va partir les conseqüències dels terratrèmols del segle XV.

Precisament a la porta d’entrada hi ha gravada, a la clau de dovellatge, una inscripció que parla de la reconstrucció que calgué fer-hi.

A la planta original s’hi anaren afegint capelles laterals i la pròpia església fou sobrealçada.

De la construcció antiga es conserven alguns panys de paret i l’absis que presenta una finestra central d’arc de mig punt avui cegada.

Aprofitant la creu del pedró hi ha un enginy que gira sobre l’eix. El dia de la Festa, quan s’hi reuneix la gent de la contrada, tradicionalment s’hi feien tirades a la virolla, joc d’atzar que en altres comarques és conegut com baboia.

Tornarem a buscar la carretera C-26, direcció Sant Pau de Segúries, fins els desviament que a mà dreta ens conduirà a Sant Salvador de Bianya.

L’església fou consagrada el 1170 i és la que ens mostra un nombre més gran de detalls interessants.

La planta original era d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada. El segle XVIII es va ampliar amb dues capelles laterals.

L’any 1911 s’acabaren unes obres de restauració, com les columnes i capitells de la porta d’entrada,

i l’altar modernista obra de l’arquitecte gironí Rafael Masó.

El canelobre de forja també és obra seva.
A l’interior, a més, tenen interès la pica d’aigua beneïda tota decorada

i la pica baptismal d’immersió amb decoració en alt relleu.

L’absis té una finestra central de doble esqueixada, decorada amb unes interessants columnes, capitells i arcs, així com les mènsules que n’adornen la part superior.

El nucli de Sant Salvador de Bianya, que fou municipi independent fins el 1969, és digne de ser visitat amb tranquil·litat. Podem trobar cases i detalls ben interessants com aquestes inscripcions a l’antiga rectoria, avui casa de colònies.

Tornem a la C-26 i una vegada passat el tercer dels túnels direcció a Sant Pau de Segúries trobem, a mà dreta, un cartell que ens assenyala una pista forestal cap a Sant Ponç d’Aulina.

Església d’origen romànic del 1150, va ser modificada el segle XVIII en haver arribat a un estat gairebé de ruïna. En aquella època sovint s’hi arribava en processó des de diferents indrets de la vall ja que Sant Ponç era advocat contra les xinxes. Va ser restaurada per darrera vegada el 1994.

És d’una sola nau rectangular sense absis sobresortint. El campanar de torre i amb teulat a quatre vessants s’alça a l’extrem nord-est.

La porta d’entrada, a ponent és senzilla, amb el timpà llis.

A la llinda hi podem observar una creu dins d’un cercle.

A la façana de migdia hi ha una finestra de doble esqueixada.

Lamentablement el pedró que hi havia al costat de migdia està trencat i desmuntat.

Tornem enrere baixant ara cap a l’est. Trobarem un cartell que a mà dreta ens indica el camí cap a Sant Martí de Solamal. La seva existència ja està documentada de l’any 979.

És de planta d’una sola nau. L'absis semicircular presenta un fris sostingut per mènsules decorades amb figures que no estan en massa bon estat.

A ponent hi ha la porta d’entrada adovellada amb un arc de mig punt.

La torre del campanar ha estat refeta diverses vegades sense massa sensibilitat de mantenir un equilibri amb la resta del conjunt.

A la planta original s’hin afegit diverses construccions, com la rectoria i la casa del campaner, més ben dit de la campanera, la Cecília Basagañas.

A la vora hi ha una de les cases important de la Vall, La Boada, de la que se’n tenen notícies des del segle XIV.

Continuant la ruta que ens ha dut fins aquí, no massa lluny arribem a Sant Pere Despuig, església consagrada l’any 964.

Al segle XVIII la disposició inicial va ser totalment modificada, per el que no queden massa restes de l’edifici romànic primitiu, només els panys de paret de sota el campanar actual.

A la llinda de la porta actual hi ha gravada la data 1782 sota una senzilla decoració barroca.

Seguirem el camí que ens torna a portar a la carretera C-66. L’agafem a mà dreta i de seguida arribem a l’Hostalnou de Bianya, el nucli de població més important del municipi.

A mà esquerra hi ha La Riba, una antiga casa pairal que a principis del segle passat es va ampliar i reformar profundament, obra de l’arquitecte Rafael Masó, que hi va introduir les línies típiques del modernisme.

Destaca la decoració i el rellotge solar que a més de marcar les hores assenyala també els mesos. A més de l’anagrama de la Riba, hi ha la inscripció "Conto només que les hores serenes. Llohat sia nostre Déu".

Girem a la dreta per arribar a l’església de Santa Margarida de Bianya, on s’hi celebra culte regularment. Està documentada de l’any 858 que va ser donada al monestir de Ridaura.

Va quedar molt malmesa amb els terratrèmols del segle XV. Originalment era d’una sola nau si bé posteriorment s’hi obriren unes capelles laterals.

Adossada, al costat sud hi ha la rectoria i encara podem observar, cegada, la porta d’entrada primitiva.

El campanar de torre està construït sobre la façana de ponent on hi ha la portalada neoclàssica del segle XIX.

Tornarem a buscar la C-66 que travessa tota la vall. Abans d’arribar a Llocalou, a mà dreta, hi ha un desviament que ens porta a la casa Sobeies, antic casal dels Socarrats dels que se’n té notícia des del segle XI.

A la façana hi ha encastat un capitell que es pensa que procedeix de la primitiva església de Sant Andreu, anterior a la que veiem a pocs metres.

Al costat mateix, al peu del vessant obagós de la serra de Sant Miquel del Mont hi ha l’església de Sant Andreu de Socarrats.

L’església actual fou consagrada l’any 1117. Posteriorment fou ampliada amb l’afegiment de capelles laterals.

El campanar que era d’espadanya fou convertit en torre amb teulada a quatre vessants. La façana actual amb una llinda de l’any 1769 està protegida per un porxo.

A l’interior s’hi conserva una pica baptismal romànica d’immersió en forma de vas.

 * * * * * * * * * * * * * * * 

Vull expressar el meu agraïment a l'Engràcia Canal dels Serveis Informatius del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa per facilitar-me informació i documentació molt interessant amb la que he pogut documentar més extensament aquesta ruta.