Si em voleu acompanyar del Parc Nou als Aiguamoixos de la Moixina...

Avui, sense sortir d’Olot, visitarem un dels indrets més plàcids de la ciutat, amb un gran interès geobotànic, els Aiguamoixos (aiguamolls) de la Moixina. Les característiques de la zona ens permetran observar la flora de la comarca amb especial interès per espècies vegetals que són pròpies de climes més rigorosos i de cotes més elevades.

Sortim del Parc Nou, una antiga finca senyorial que, des del 1932, és de propietat municipal.

Al centre del parc hi ha la Torre Castanys, obra de l'arquitecte Josep Fontserè i Mestre, actualment seu del Museu dels Volcans i d’un centre d’informació del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

Una zona del parc és més lúdica, ens invita al passeig reposat, seure a l’herba, prendre el sol o bé arrecerar-se sota l’ombra d’arbres centenaris.

Una altra, encara més interessant, és un jardí botànic amb una bona diversitat d’espècies, tant d’arbres com d’arbusts, que majoritariament pertanyen a l’àmbit de les rouredes humides, amb especial protagonisme pel roure pènol.

També podem observar-hi exemplars de boix -normalment el veiem en forma d’arbust- que amb els anys han esdevingut arbres d’una gran alçada.

Una de les espècies que sense ser pròpia de la zona té una gran presencia, tant dins com fora del parc, és el plàtan.

Des de l’any 2005 també podem veure-hi un nou espai, dedicat a les plantes remeieres emprades durant segles a la comarca.

Sortim del Parc seguint els cartells que assenyalen l’itinerari número 3.

Passem per la zona del mas Tarut, on trobem un bon nombre de petits horts municipals que es lloguen a veïns interessats. És tal l’èxit que hi ha una bona llista d’espera. Estan ben condicionats amb uns dipòsits uniformes per a endreçar-hi les eines, de manera que l’impacte visual sigui el menor possible.

Arribem al vial Sant Jordi que hem de creuar per un punt a uns 50 metres de la coneguda escultura anomenada Marc, obra d'en Lluís Hortalà.

Aquesta zona és coneguda com a Pla de Llacs. De fet, un llac havia ocupat la plana olotina i es va assecar amb l’arribada de lava procedent de l'erupció del volcà Croscat. La poca profunditat de la capa freàtica fa que hagués quedat una amplia zona d’aiguamolls i que, per a poder aprofitar el terreny, s’hagués canalitzat l’aigua i intentat dessecar-los.

Arribem a l’ermita de la Salut que, juntament amb la resta del paisatge que visitem, ha estat font constant d’inspiració per als pintors de l’Escola Paisatgística d’Olot. Si volem gaudir de l'obra d'alguns d'aquests artistes i veure la seva visió d'aquests paratges és aconsellable arribar-se al Museu Comarcal d'Olot.

Les característiques climàtiques de la zona són: Hiverns rigorosos; primaveres i tardors plujoses però sense que les pluges siguin torrencials i estius calorosos i plujosos alhora. El promig de pluviositat és de 1.050 litres l'any, però molt ben repartits. Aquest clima correspondria a una alçada pirinenca de 1.500 metres, quan el pla d’Olot es troba a uns 400. Tot i estar a 40 Km. en línia recta del mar, el clima no és mediterrani sinó centreeuropeu amb tendència atlàntica.

Aquests aspectes condicionen la vegetació que anem trobant.

El faig, que amb el roure pènol són els arbres més característics de la comarca per la raresa de trobar-los en cotes i latituds tan baixes. El seu hàbitat natural estaria entre els 700 i els 1.500 metres. La fusta pesada i dura és molt apreciada en la fabricació de parquet i mobles.

El roure pènol vol aigua, sòl àcid (el volcànic ho és) i fred. Geograficament es troba als boscos centreeuropeus, a la serralada Cantàbrica, a la Vall d’Aran i a la zona d’Olot. Pot arribar als 40 metres d’alçada. Té les fulles amples i els aglans pengen d’un peduncle molt llarg, característica que el fa diferenciar d’altres espècies de roure.

L’arç blanc és un arbust de brancatge dens i espinós, de flors blanques i fruits esfèrics vermells comestibles, rics en vitamina C.

L’auró blanc pot arribar als 10 metres d’alçada. Els fruits prenen la forma de sàmares amb un angle d’obertura gairebé pla, o sigui que formen una prolongació membranosa en forma d'ala, la qual facilita la seva dispersió per l’acció del vent.

L’avellaner, que a més d’aprofitar-ne el fruït, la seva fusta és elàstica i flexible i s’utilitza per a fer cistells, bastons, mànecs,...

El saüc. La seva flor de color blanc és molt característica perquè forma agrupacions d’un gran nombre d’elles. Els fruïts són unes drupes de color negre-violeta. Des de l’antiguitat que ja es coneixien algunes de les seves propietats medicinals.

El vern vol terrenys amb molta humitat i el trobem seguint els recs. Podem apreciar les arrels vermelloses que no estan a la terra sinó dins de l’aigua del rec.

El til·ler de fulla petita. Li agraden els indrets ombrívols i humits. A més d’altres aplicacions farmacològiques són ben conegudes les infusions de les inflorescències amb efectes sedants.

En zones d’aiguamolls i recs d’aigües tranquil·les és fàcil trobar colònies de llenties d’aigua

i de lliris grocs que floreixen entre abril i maig, oferint un panorama esplendorós.

Arribem a una llacuna recuperada, on s’han observat diverses espècies invasoras: visó americà, tortuga de Florida, carpins (peixos vermells), cranc americà,....

Tot i ser una zona molt visitada, si tenim sort podrem observar diferents tipus d'ocells i algun animal de bosc. Vaig poder veure un esquirol que no es va deixar fotografiar.

Per a potenciar el turisme sostenible, periodicament s'organitzen visites guiades per la zona, amb explicacions detallades de la flora y fauna que es va observant, així com de la integració de tot plegat en el paisatge.

Continuem ara veient el salze blanc, preuat pels seus usos medicinals. La fusta fràgil té molt poca utilitat, si bé les branques agafades en forma de forquilla invertida són emprades pels buscadors d’aigua per a localitzar-ne corrents subterrànies.

També trobem algun exemplar jove d’om. Si bé és un arbre que podria arribar a viure fins a 600 anys, en les últimes décades es veuen afectats per la grafiosi, una plaga de fongs que ataca aquest arbre arreu del món i ha fet que gairebé no quedin exemplars antics. La seva fusta molt resistent i que no es deforma quan s’asseca s’havia emprat en la fabricació de carros.

El boix, creix en mates molt espeses i gairebé sempre el trobem en forma d’arbust. El seu fruït té forma de càpsules , que van del verd al marró i que acaben en tres banyes. És molt emprat en jardineria i té també un bon comportament com a bonsai. La seva fusta dura i de gra fi s’utilitza en la fabricació d’instruments musicals de vent.

El grèvol o boix grèvol pot arribar a assolir els 20 metres d’alçada però comunment el trobem en forma d’arbust. Hi ha exemplars mascles i femelles, són aquests últims els que tenen els fruits de color vermell, un bon aliment per a ocells i altres animals del bosc, en canvi són tòxics per els humans.

Les branques amb les seves característiques fulles punxants de color verd fosc brillant són emprades com a ornament en les festes nadalenques.

El galzeran es un petit arbust que no acostuma a arribar al metre d’alçada. La característica principal és que te dos tipus de tiges, una "normal" i l’altra ample que dóna la impressió d’una falsa fulla. Les seves fulles autèntiques són molt petites, com escames, que acostumen a passar desapercebudes. Com passa amb el grèvol, amb el seu fruït vermell, és emprat en la decoració nadalenca.

Arribem a la Deu, on trobem la mina d'aigua i l'antiga font.

Des d'aquest punt observem en tota la seva bellesa la zona d'aiguamoixos.

Ja som a la font de la Moixina. El seu nom ve d’aiguamoix, indret d’aigües somes i mortes.

Un espai de trobada de la gent d’Olot on venien per la seva aigua i l’encant del lloc.

Està envoltada de glorietes, petites places alçades on poder seure i descansar. A principis del segle passat, en aquest indret, s’hi celebraven concurregudes reunions poètiques.

Molt a la vora hi ha una altra font, la de la Bufaganya. Tant a una com a l'altra és habitual veure-hi gent omplenant garrafes d'aigua.

Al voltant d’aquesta font trobem plantacions de vimetera, un arbre de la família dels salzes. De les seves branques se n’obté el vímet, emprat en cistelleria.

El freixe de fulla gran, acostuma a estar al marge de recs i rierols. Pot arribar als 40 metres i la característica que el distingeix d’altres espécies és el seu brot robust i fosc. La seva fusta dura i elàstica és emprada en la fabricació d’instruments esportius, de gimnàs, rems, escales...

Els recs que anem veient havien proveït d’aigua a la indústria tèxtil especialitzada en teixits de cotó estampat o indianes. Aquest tipus de manufactura basat en l’estampat i el tint necessitava una gran quantitat d’aigua. Va arribar a tenir tanta importància que, encara avui en dia, el costat de l’ermita de la Salut se’l coneix com a Prat de les Indianes.

 * * * * * * * * * * * * * * * * * 

Vull expressar el meu agraïment a la gent dels Serveis Informatius del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i de Turisme Garrotxa per, amb la seva atenció i amabilitat, facilitar-me informació de gran interès amb la que he pogut documentar més extensament aquesta ruta.