Si em voleu acompanyar a les Roques Encantades...

Anirem del santuari de la Salut al coll de Condreu passant per les Roques Encantades. Tal com ens aniran recordant els penells informatius que trobarem, passarem per un "Bosc de Llegenda", o el que és el mateix, un bosc on podríem trobar algun dels personatges mitològics que hom assegura hi habiten, us hi veieu amb cor?

A l'antic camí que anava d'Amer a Rupit i a Vic trobem el santuari de la Font de la Mare de Déu de la Salut. A principis del segle XVII es construí una primera capella amb una imatge de la Verge del Rosari a la vora d'una font, les aigües de la qual es deia que tenien propietats miraculoses.

L'edifici actual és de pedra treballada amb cantonades arrodonides. A la façana hi ha una petita rosassa i la portalada és d'estil neoclàssic.

A un costat de la plaça hi ha la font de la Salut.

Des del santuari tenim una bona vista sobre el poble de Sant Feliu de Pallerols, al qual pertany, i sobre una bona part de la vall d'Hostoles.

Passem per sota de l'arcada que hi ha al costat de l'església i de seguida trobem la primera de les senyalitzacions que ens aniran guiant. 

A uns 200 metres  agafem el desviament que trobem a mà esquerra. De seguida entrem en una fageda que seguim fins al final.

Arribem a una clariana on comencen els prats, estem al collet de l'Arç. Continuem trobant cartells que ens indiquen el camí.

A mà dreta gaudim de l'espectacle que ens ofereix un bosquet de bedolls, que en aquesta època de tardor llueixen els seus esplendorosos vestits grocs.

Continuem entre faigs, roures i bedolls i passem pel costat de vaques pasturant en règim de semi-llibertat fins a una cruïlla de camins. Si seguíssim recte aniríem a la Devesa, nosaltres girem a l'esquerra.

A més dels cartells que ens indiquen el camí, de tant en tant, anem trobant també marques de color groc.

No triguem gaire a arribar al collet de l'Aire on ens cal travessar un pas de pastor, que evita el pas del bestiar. Es tracta d'una porta metàl·lica que hem de tornar a deixar tancada.

Per un bucòlic camí arbrat passem envoltats de prats de pastura on les ovelles campen al seu gust.

En arribar al capdamunt girem el cap i gaudim d'una gran panoràmica de l'Alta Garrotxa, amb el Canigó al fons.

La pista torna a entrar en una fageda. A l'inici, en una zona més assolellada, les falgueres que cobreixen el sotabosc s'han assecat mostrant el color torrat de la tardor.

Una gran catifa de fulles ens acull.

Aviat ens trobem en una nova cruïlla de camins, deixem la pista que seguíem i agafem el camí de mà esquerra que, per entre mig de la fageda, ens porta fins a les Roques Encantades.

Entrem ara en una zona més obaga on observem que les falgueres són encara ben verdes.

A la vora del cingle, aquesta és una zona plena de grans masses rocoses formades per sorres cimentades al fons marí; d'això fa entre 33 i 65 milions d'anys. Algunes d'aquestes roques haurien caigut cinglera avall.

Precisament són dels segles XIV i XV les llegendes que han donat nom a aquestes roques, anys en què aquesta part del país va patir diversos terratrèmols de gran magnitud.

Es diu que el dimoni habitava aquí i que, de tant en tant, quan li petava, feia rodolar algunes grans roques muntanya avall, tot divertint-se observant com queien damunt les cases del poble de Sant Feliu. Els vilatans es van encomanar a Déu per deslliurar-se d'aquest perill. Així va ser com va aparèixer un àngel que va lligar les roques amb grans cadenes, de manera que el dimoni no les va poder tornar a bellugar. 

A més de conèixer aquesta llegenda, hi ha més panells que ens parlen dels diferents personatges del bosc, algun dels quals encara podria continuar vivint en un indret tan màgic com aquest. Ens parlen de bruixes, de follets del bosc i de martinets, de fades i de dones d'aigua.

Entre els faigs i les roques hi ha un parell d'amagatalls fets amb branques, podrien ser un bon indret on estar-s'hi i mirar de passar desapercebuts; amb una mica de sort podem arribar a veure algun d'aquest éssers fantàstics ...

A més dels faigs abunda un arbust que acompanya les roques, el boix.

Les roques estan parcialment folrades de molsa i de petites falgueres.

La comunió entre roques i arbres es fa ben evident. Les arrels, com les cadenes de la llegenda, envolten, subjecten les pedres,

alguns faigs han de fer contorsionisme per arribar a veure la llum del sol.

La majoria de roques són arrodonides i de mida gran, també n'hi ha alguna de més petita i amb formes curioses.

Després de restar sadollats de la màgia i la tranquil·litat de l'indret, de les formes, volums i colors, tornem a buscar la pista que ens durà al coll de Condreu.

Una vegada travessada la fageda arribem a una gran clariana on, a mà dreta, queda la pairalia d'Armadans.

Aquí deixem la pista tot travessant una petita porta vermella i agafem el corriol que, en ràpida baixada, ens ha de portar al coll.

Les llegendes continuen, a partir d'aquest punt trobarem altres plafons que ens les expliquen.

El primer d'ells ens parla de les llegendes relacionades amb els faigs i també amb els roures, dos dels arbres que anem trobant, sovint compartint un mateix espai.

No gaire lluny se'ns explica la llegenda dels bugaders d'Armadans, dues gran pedres amb sengles forats, enclavades a terra, en les que s'assegurava hi havien amagat un perol ple d'or...

En una clariana des d'on hi ha una bona vista sobre Les Planes d'Hostoles i el seu castell, trobem explicada la llegenda de la Pubilla del castell.

Arribem al coll de Condreu que separa les comarques de la Garrotxa i de la Selva. La tornada la fem pel mateix camí.