Si em voleu acompanyar pel Celrà de fora muralles...

Fa uns dies ens vàrem passejar pel cor de Celrà, avui continuarem la visita observant construccions de fora muralles, algunes de clarament defensives, coneixerem com es treballava la calç i les rajoles, veurem arbres centenaris, constatarem la importància del riu que dóna riquesa a la fèrtil plana i farem un recorregut a través de la memòria històrica pel que va arribar a ser un dels aeroports més importants del Govern Republicà entre 1937 i 1939.

Travessem el poble per la carretera de Juià i només passar la riera Palagret girem a mà dreta. A uns 300 metres trobem un panell indicatiu de l'itinerari que segueix els forns de calç i la rajoleria. A una cinquantena de metres més  amunt surt  un camí a mà esquerra que està assenyalat amb una fletxa verdosa.

Quan trobem la segona senyalització, a mà dreta, tenim el forn de calç del mas Garriga, de la segona meitat del segle XIX.

Els forns de calç eren al bosc, a prop de les pedreres, així tenien a mà tant el material com la font energètica, la fusta. El forn tenia una obertura inferior on es feia foc amb feixines de llenya, i una gran boca superior per on es posaven les pedres de calç.

Continuem el camí  trobant més indicacions fins a arribar a la rajoleria. El fang fet amb argiles s'emmotllava segons el producte volgut, teules, maons, rajoles... s'estenia en una era damunt de sorra fina, quan estava sec s'enfornava damunt d'unes graelles, sota de les quals es feia foc a través de dues boques.

Tornem enrere a buscar la carretera asfaltada i continuem a mà esquerra. Quan aquesta fa un pronunciat revolt a l'esquerra, a mà dreta tenim un segon forn de calç, el de can Gich. 

Uns metres més endavant arribem a can Dofí. A mà esquerra surt un camí que ens porta a les pedreres d'on s'extreia la calç.

Continuem el camí asfaltat fins a la següent cruïlla, girem a la dreta i en arribar a la riera Palagret agafem el camí de terra de la dreta. Es va enfilant suaument per entre uns camps de feixes esgraonades i un bosc d'alzines. Continuem la pujada fins a arribar al castell de Mabarrera o Palagret.

Està situat damunt d'un encreuament de camins que controlava el pas cap a l'interior de les Gavarres.

La construcció és de finals del segle IX i es creu que va ser abandonat a finals del XV. Pertanyia a la Canònica de la catedral de Girona. S'hi conserven murs de fins a 8 metres d'alçada. 

Tornem cap al centre de Celrà i abans d'arribar al nucli antic girem a l'esquerra pel carrer dels Germans Sàbat, passant per davant de les escoles. A dalt de la pujada, a mà esquerra arribem a la Torre Desvern. 

Gran torre del segle XII concebuda amb caràcter defensiu, si bé tot apunta a que fou construïda sobre restes anteriors. De l’època  romànica és un finestral trifori.

L’edifici va  quedar fortament afectat pels grans terratrèmols del segle XV que van fer caure part de la torre. En la seva reconstrucció es passà de l’alçada de 54 metres als gairebé 30 que mesura en l’actualitat.

Des de principis del segle XV fins a finals del següent pertanyé a la nissaga dels Vern de Girona que han donat el nom amb què és coneguda. D’aquella època són les modificacions fetes per deixar de ser un edifici merament defensiu i passar a ser residència dels senyors. Les més destacables són arcades i finestrals gòtics.

Les cares dels lleons i uns policromats al festejador de la finestra són del mateix estil que els quatre atlants que vàrem veure a l’església. Tenint en compte que aquelles figures no tenen res de religioses, hi ha una teoria que apunta que podien provenir de la torre Desvern.

Al seu interior hi ha diverses col·leccions d’utensilis tradicionals, com eines de camp i elements de l’antiga farinera de Celrà,

alambins, 

o una interessant enclusa catalana, amb els motlles per obtenir barres de ferro de diferents calibres i formats.

Periòdicament es van fent excavacions, tant on hi havia hagut un pati interior com a l’exterior, en les que es localitzen restes interessants.

Presideix l'exterior l’alzina més gruixuda del municipi amb 20 metres d’alçada i un tronc de gairebé 3,5 de diàmetre.

Enfront de la torre tenim el que havia estat el Castell de Celrà, actualment una residència particular. Es calcula que pot ser una construcció de final del segle X o principis del següent, si bé ha sofert grans modificacions estructurals.

Aquesta és una altra de les construccions defensives que foren propietat del bisbat de Girona. Es singularitza per la torre de l’homenatge circular.

Passat el castell arribem a un encreuament de camins i agafem el que indica cap al veïnat de Mas Blanch. 

Travessem el veïnat

i arribem a una carretera asfaltada. A una trentena de metres davant nostre veiem el surolí de ca’l Rei Vinyes, de 14 metres d’alçada.

Baixem ara pel carrer asfaltat. Seguim passant per davant de boniques masies molt ben arreglades. 

En arribar al primer encreuament, davant nostre tenim l’alzina de cal Caio, que supera els 10 metres d’alçada.

Continuem pel carrer que ens quedava a l’esquerra i abans de creuar el torrent Vermell, a mà dreta,  hi ha una renglera de lledoners de tronc molt gruixut, que arriben fins a gairebé 5 metres de diàmetre.

En arribar al següent trencant girem a mà esquerra, direcció Can Veray primer i Sant Miquel després.

Passem per davant de can Clota de Mas i amagat entre les alzines del turó que tenim davant

hi ha les restes del castell de Barbavella, també conegut com el castell dels Carlins o dels moros.

Tornem enrere i ens dirigim cap a l’entrada del mas Veray, aquí hi veiem una alzina de més de 14 metres.

Darrere mateix, entre alzines i oliveres es veu la capçada d’un pi d’uns 300 anys.

Ens dirigim ara cap a la zona industrial, situada al nord del terme. Entre la zona urbanitzada i el riu Ter hi transcorre la séquia Vinyals, construïda per Mateu Viñals de Flaçà en ser-li atorgada, l'any 1748, la concessió de l’aprofitament de les aigües del Ter. Actualment l’aigua de la séquia rega més de 800 hectàrees de fruiters, horta, pollancres, plataners, cereals i vivers de plantes de jardineria.

Entre  les darreres plantacions de pollancres i el riu hi ha una franja de bosc de ribera, bosc que també ocupa l’illa dels Salzes, formada entre els meandres del riu. Tot plegat d’un altíssim valor ecològic.

A l’interior de la Fàbrica Pagans hi ha un Espai de Memòria en record del camp d’aviació de Celrà.

Es va començar a construir a finals del 1936 al nord de Celrà en una gran superfície, la major part eren terrenys d’aquest municipi i en menor mesura del de Bordils. Va ser operatiu durant un parell d’anys, de principis del 37 al febrer del 39.

Seguint el que fou el seu perímetre podem veure fins a 7 refugis, alguns dels quals són visitables.

També trobem el polvorí.

* * * * * * * * * *

Vull expressar el meu agraïment a la M. Àngels Valentí i al Narcís Verdaguer que, amb la seva col·laboració, han ajudat al desenvolupament d'aquest treball.