Si em voleu acompanyar a fer un tomb per Rupià...

Seguirem les restes de les seves muralles, gaudirem de la bellesa d'edificis amb aire senyorial, cercarem detalls d'un indret amb encant i, per acabar, ens arribarem a veure la que segurament és l’olivera més antiga del país. Sembla interessant, oi?

Entrant al poble gaudim d’una primera visió idíl·lica, algun dels seus edificis dels quals sobresurt la torre del campanar, treuen el nas entre ametllers florits.

Com a carta de presentació d’un indret singular, petit i entranyable, que  cuida els detalls, observem els cartells fets artesanalment.

Rupià, declarat conjunt historicoartístic, encara avui és pràcticament un recinte rectangular, dibuixat el segle XV mitjançant la fortificació de la vila amb la construcció de les muralles.

En una bona part dels seus murs s’hi han adossat construccions posteriors.

Les restes de la primera torre quadrada de la muralla que veiem està adossada a la part posterior de can Nató.

Seguint el seu traçat per l’exterior, continuem trobant trams amb espitlleres defensives i una altra torre integrada a can Vilà, avui la Palma.

Arribem a una de les dues úniques entrades al nucli fortificat,

la del portal d’Amunt, de la que només hi resten les arrancades de la corba de la volta i d'algun arc. 

Davant per davant tenim l’església dedicada a Sant Vicenç, d’estil gòtic tardà. La portada barroca està decorada amb tríglif, medallons i frontó.

El campanar de tradició gòtica és de planta octogonal.

A la mateixa plaça d’Amunt hi ha l’edifici de can Xiana, amb el portal dovellat i la façana d’estil renaixentista. Hi destaca una gran finestra quarterejada ornada amb un àngel, animals fabulosos, motius vegetals i acabada amb un pinacle. Al costat hi ha un balcó de pedra treballada. A la llinda de la porta hi consta la data de 1750 i més amunt, solitària, la figura d’una àguila.

Hi ha detalls a d'altres edificis de la plaça que ens criden l’atenció.

També una llinda amb eines de fuster gravades.

Més endavant trobem l’edifici de can Vilà que ja hem vist des de fora muralla.

Arribem a la placeta de la Cúria i ens aturem davant l’edifici de can Nató, casal gòtic amb porta dovellada i finestra coronella biforada. Entre la porta i la finestra hi observem una espitllera defensiva.

Al carrer de la Sagristia ens crida l’atenció una creu de ferro adossada a un dels murs, correspon a una de les estacions  de la processó. 

Més endavant en tornarem a observar algunes més.

A l’inici del carrer de la Comanda hi ha un altre racó amb encant.

Al carrer Xiprers hi ha can Català, edifici originari del segle XVII la façana del qual, a principis del segle passat, es va enriquir amb finestrals neogòtics. 

Encara s’hi observa una antiga arcada que posteriorment fou tapiada.

Per un carreró sota una volta arribem a les restes del que fou l’hospital i la casa de Beneficència, que funcionaren fins al segle XIX.

Arribem a la plaça d’Avall observant primer un antic edifici annex a can Valls amb la porta dovellada. 

Can Valls, abans can  Carbó, del segle XVII, és un altre dels edificis destacats de Rupià. La façana està sumptuosament decorada amb molt bonics esgrafiats.

En un document del 1128 es parla de Guerau de Rupià, senyor feudal del castell. Un segle i mig més tard es va vendre primer el “castrum de Rupiano” i més tard l’honor de la parròquia de Rupià al bisbe de Girona.  S’hi anaren agregant el castell de Rupià, i els pobles de Parlavà i Ultramort. Durant els segles XIV i XV el primitiu castell es va ampliar i transformar en palau espiscopal.

Des de fa diversos decennis l'edifici és de propietat municipal. Després d’haver estat un espai compartit entre la casa de la vila i l’escola, actualment la seva planta noble és la seu municipal.

Edifici rectangular d’estil gòtic civil (segles XIV i XV) La planta superior és una gran sala amb arcs en diafragma.

A les façanes exteriors hi destaquen les finestres coronelles gòtiques.

Abans de deixar el nucli fortificat acabem de fer-hi un tomb descobrint-hi detalls interessants. 

 Altres llindes, aquesta amb les eines del picapedrer gravades,

o la de cal carreter amb una roda.

Sortim pel portal d’Avall, la segona de les portes per accedir a l’interior de la vila fortificada. Avui en dia el passadís està recobert amb volta de maó de pla.

Fora del portal trobem altres racons interessants. 

Un dels significatius és el pas porxat que ens duu cap a la riera.

Agafem el camí vell de Corçà, sense asfaltar però òptimament conservat,  a cosa d’un quilòmetre a mà esquerra hi ha un parell de masies interessants. 

El mas Llorà és un gran casal del segle XVI si bé ha sofert diverses rehabilitacions.

 

En un dels camps propers, sota la casa, trobem l’Olivera Grossa del Mas Llorà, que l’escriptor Josep Pla va definir com “olivera prodigiosa”.  Segurament va ser una de les més grans oliveres del país. Un arbre mil·lenari el tronc del qual fa gairebé 6 metres de circumferència i arribà a superar els 12 metres d’alçada. Malauradament l’estiu del 1987 va patir els efectes d’un incendi quedant només la gran soca que afortunadament ha tornat a brotar.

A can Brancós, la masia propera a can Llorà, conserven una fotografia del 1906 que dóna idea de la majestuositat de l’olivera.

Davant d'aquesta casa hi ha trasplantada una vella olivera, que sí bé no ateny la antiguitat ni la importància de l’anterior, el seu tronc és de gran bellesa.

Des d’aquesta zona tenim una gran vista cap a l’est sobre part de la plana empordanesa, destaquen a l’horitzó la silueta del Montgrí i de les illes Medes.

* * * * * * * * * *

Vull expressar el meu agraïment a un seguit de persones que, amb la seva col·laboració, han ajudat al desenvolupament d'aquest treball. A la Patrícia i en Xabier de l'Ajuntament de Rupià, a la Sílvia de can Brancós i molt especialment a en Nik Duserm guia freelance.