Si em voleu acompanyar per Palafrugell...

Visitarem el nucli primitiu, encara avui anomenat "dins la Vila", i les edificacions més carismàtiques que anem trobant també a l’eixample, moltes d'elles catalogades com a bé cultural d'interès local.

Constatarem la importància que ha tingut per a Palafrugell el desenvolupament de la indústria surera, el moviment associatiu que aquesta va propiciar,   sense oblidar-nos de conèixer algun dels indrets significatius en la vida de qui segurament és el palafrugellenc més conegut. Comencem?

Un dels pocs vestigis que resten de la muralla medieval, un arc de punt rodó, correspon al portal que donava a l'era comuna, avui la plaça Nova.

A través de carrerons estrets arribem a l'església de Sant Martí que fou construïda entre els segles X i XI, si bé ha sofert diverses restauracions i ampliacions, la més important de finals del segle XVI.

Consta d'una nau amb capelles laterals.

La portalada principal és rectangular damunt de la qual hi ha un baix relleu dedicat a Sant Martí. 

A mà dreta de la façana s'alça el campanar que està inacabat. A la part inferior s'obre una porta amb la data de 1762.

Sortint del temple, a una cinquantena de metres a mà dreta, cantonada amb el carrer dels Valls hi ha la Casa Puig, actualment en fase de rehabilitació. Ens fixem en  les dues tribunes de la façana principal amb baranes de pedra decorada amb motius florals.

La plaça de l'església acaba al carrer de Cavallers i davant mateix, al número 2, hi ha la Casa Peya, edifici noucentista obra de l'arquitecte Pelai Martínez. De la façana destaca la gran tribuna central del primer pis i les cinc obertures d'arc de mig punt del segon.

D'aquí surt el carrer de Sant Antoni, popularment conegut com a carrer Estret, que fou motiu d'inspiració de la novel·la del mateix títol de Josep Pla.

Al final del carrer girem a la dreta. Als pocs metres el carrer passa a dir-se Begur i a la cantonada amb Pi i Margall trobem les cases Esteva, un conjunt de quatre habitatges on es combinen diferents estils arquitectònics i interessants treballs de forja.

Ens arribem al carrer de la Garriga, on al número 22 hi ha la casa Miquel, Vincke i Meyer, que fou la seu de l'empresa surera del mateix nom. Gran edifici d'estil eclèctic construït entre 1910 i 1920. La porta que dóna accés al jardí és de forja amb detalls modernistes.

Davant tenim la plaça de can Mario que dóna a la fàbrica que ha tingut diversos noms, el darrer Armstrong Cork, abans Miquel, Vincke i Meyer, però ha predominat el nom del seu fundador Joan Miquel i Avellí, àlies "Joanet Mario". El què ens crida més l'atenció és el dipòsit d’aigua d'estil modernista, que amb els seus 30 metres d’alçada ha esdevingut un referent visual a la vila de Palafrugell.

Es va construir amb la finalitat de regular la pressió de l’aigua que calia pels treballs de la fàbrica. Està formada per una estructura metàl·lica helicoïdal on destaca el bon treball de forja de les baranes. En pujar-hi gaudim d’unes excel·lents vistes tant del poble com d’una bona part de l’Empordanet.

Al peu de la torre podem admirar fins a 33 escultures d’artistes empordanesos que formen part de l’exposició permanent de la Fundació Vila Casas.

A la part baixa de la plaça i dins del que fou la fàbrica surera de Can Mario hi ha el museu del suro. Del gran edifici és notable la façana principal, els batents de la gran portalada i els treballs de forja.

De la segona meitat del segle XVIII que es tenen notícies dels primers tapers a Palafrugell, així consta que al 1797 hi havia 21 cases on es fabricaven taps. És a principis del segle passat quan la manufactura surera arriba a la màxima prosperitat. En Joan Miquel Avellí i els seus dos socis alemanys hi donen un gran impuls introduint-hi la mecanització.

Al museu tant podem veure aquesta maquinària com seguir tot el procés del suro, des de la seva extracció dels arbres fins a l'acabament del producte.

Premsa d'enfardar

Motlle per fer salacots

També hi trobem mostres de les diverses aplicacions del suro com ara un vestit.

Al costat del museu hi ha l’imponent edifici de can Ganxó,  d’influència modernista.

Al carrer de Pi i Margall i han els edificis del mercat del peix i del de la carn. Les parades de fruita, verdures i flors es posen al carrer.

De davant del mercat del peix surt el carrer de la Tarongeta on, als números 27 i 31, hi ha l’edifici que havia estat la seu anterior del museu del suro. A l’interior encara s’hi pot veure part de la maquinària exposada.

Baixem cap al carrer de Sant Sebastià. Al número 34 hi ha un dels pocs exemples d’edificis vuitcentistes de la burgesia de la indústria surera que encara es conserven. Es tracta de Can Plaja. Des de fa unes dècades està destinat a hostal.

Al número 15 del mateix carrer hi ha la Casa Bofill, d’estil modernista. Al primer pis hi ha una gran tribuna central amb un parell de gàrgoles amb caps d’animals als extrems superiors. 

De seguida tornem a estar a la plaça Nova.

La industrialització de la vila i els aires liberals de finals del segle XIX propiciaren la fundació de diverses societats on s’aplegaven els diferents grups socials. 

El Centre Fraternal és l’únic que encara avui està en actiu. Es va constituir l’any 1887 i va passar per un parell d’emplaçaments abans d’ubicar-se en el gran edifici actual. Era considerat el casino dels treballadors. A més de casino tenia les funcions d’ateneu, amb un espai on se celebren conferències, activitats musicals, de teatre i cinema.

 S’hi va crear una important biblioteca que està situada al primer pis. 

L’edifici del costat, avui tancat, era la seu del Cercle Mercantil conegut com el casino dels senyors.

Travessem la plaça fins a la casa que fa cantonada amb el carrer del Raval Inferior. És un edifici de finals del segle XIX amb la farmàcia Suñer a la planta baixa, del que destaquen els esgrafiats a la façana i els elements modernistes a la fusteria de les portes.

Seguint el Raval Inferior, al número 12 hi ha l’edifici de can Granés, un dels establiments més antics de la comarca. Durant diverses generacions s’ha dedicat a la fabricació i comercialització de teixits de punt. El primer Granés sastre data de mitjans del segle XVII. L’edifici que veiem actualment és del 1895.  

D’aquí surt el carrer Botines que ens duu a l’edifici que des del 2001 és la seu de la biblioteca de Palafrugell. 

L’edificació noucentista és obra de l’arquitecte gironí Rafael Masó. La seva construcció fou encarregada per "La Economica Palafrugellense", una cooperativa de consum fundada el 1865, la tercera constituïda en tot l’estat. Fou creada per 78 famílies de treballadors del suro. El 1886 de l’àmbit de la cooperativa va sorgir una de les primeres experiències cooperativistes de producció industrial del país, la Industrial Surera.

Tornem enrere fins a arribar al carrer de la Caritat, al número 66 hi ha el Casal Popular, una societat recreativa d’arrel religiosa. L'edifici és d’estil noucentista, a l’alçada del segon pis destaca una gran balconada que abasta a les tres obertures centrals. 

Davant per davant, al número 61, hi ha l’edifici de la Fonda l’Estrella que data del segle XVII. La fonda fou l’establiment d’aquestes característiques més popular de tot Palafrugell. 

Anem a buscar el carrer nou, al número 49 hi ha la casa natal de l’escriptor Josep Pla. Al costat es troba la seu de la fundació que duu el seu nom.

Tornem enrere cap al Raval Inferior i seguim el carrer que ara porta el nom de carrer Ample. Al solar del número 43 hi ha el safareig públic. L’aigua hi arriba per un brollador que prové d’una mina subterrània situada on actualment hi ha el Casal Popular.

Pugem ara per on hem vingut, pel carrer Ample, fins a l’avinguda de Josep Pla, arribant a l’antic Casal Bech de Careda, avui seu de l’Ajuntament. Es tracta d’un gran edifici noucentista amb una bona colla d’elements d’inspiració clàssica.

Tornem una vegada més al carrer Ample fins a trobar el carrer de la Font. Al número 1 veiem una finca de grans dimensions del segle XVIII que fins a finals del segle passat fou l’Hospital de Palafrugell.

Al seu costat hi ha l’església dels Dolors que era la capella de l’Hospital. La façana és d’estil barroc amb porta d’accés rectangular emmarcada per pilastres. Al damunt de la llinda hi ha una petxina i un relleu del Cor de la Mare de Déu dels Dolors.