Si em voleu acompanyar pel camí de les Rescloses...

Quan el Fluvià deixa enrere la comarca que l'ha vist néixer, la Garrotxa, i s’endinsa en el seu camí cap al mar en la del Pla de l'Estany, trobem una zona de poc més de 4 km. de llarg molt interessant tant des del punt de vista medioambiental com de l’aprofitament de recursos energètics.

Comencem la caminada en el punt en que el riu Ser, l’únic afluent d’una certa importància, conflueix amb el Fluvià.

Si tenim sort en aquesta zona podrem observar algun exemplar de llúdriga. Precisament va ser la desembocadura del Ser el punt escollit per a l'alliberament d'una de les llúdrigues dins del programa de reintroducció d’aquesta espècie, dut a terme a mitjans dels anys 90 en un projecte del Parc dels Aiguamolls de l'Empordà.

Ens trobem al cor de la Reserva Natural de Fauna Salvatge anomenada Illa del Fluvià o Illa de Fares. La Reserva té una superfície de 65 Ha. Els canyissars i balcars a prop de la resclosa, els codolars i la vegetació de ribera que voreja el riu en aquesta zona, així com la seva tranquil·litat, fan que sigui una zona de gran interès ecològic, i un dels principals indrets de nidificació d'ocells aquàtics de la comarca.

Quan arribem a la primera de les mini-centrals hidroèlectriques trobem un indicador que ens adverteix de la protecció de l'indret, aquest punt és el límit oriental de la Reserva Natural.

La resclosa de Serinyà alimenta la més gran i més recent de les tres petites mini-centrals hidroelèctriques que trobarem. En explotació des del 1935.

Al costat de la resclosa hi ha l’edifici de la central hidroèlèctrica i l’habitatge de la família que en té cura. Com a curiositat de l’indret, hi ha un munt d’espècies diferents d’animals de granja.

Durant tot el trajecte anem observant el bosc de ribera característic de la zona amb abundància d'àlbers, pollancres i freixes de fulla petita, alternant amb zones de plantacions de plàtans. Els boscos propers que anem trobant a mà dreta estan dominats per pinedes i alzinars. La segona resclosa alimenta la central del mig o de Martís que es va posar en funcionament el 1910. L’obra que en aquella època es va considerar d’envergadura, va ser arrasada per riuades en diverses ocasions fins el 1925 en que es va refer de forma més important.

A l'alçada del primer pis de l'edifici trobem una placa que recorda el nivell on va arribar l’aigua de la riuada del 17-10-1940. Els encarregats de la central, que vivien a l’edifici annexe, van haver de marxar a corre-cuita en diverses ocasions.

Des d'aquest punt podem observar a la paret de la muntanya de l'altre costat del riu una construcció a la balma, es tracta de l'ermita de Sant Miquel de la Roca on acabarem la caminada.

Només deixar enrere la central trobem la Font de la Central, amb abundant aigua potable durant la major part de l'any i on sovint podem veure-hi gent omplint-hi garrafes. A un centenar de metres més avall del càmping d'Esponellà trobem una nova resclosa que deriva l'aigua cap a un canal al marge dret del riu per portar-la amb més força cap a la tercera central.

El 1915 s'autorizà la concessió de l’aprofitament hidroelèctric de l’anomenada Central d’Esponellà, anteriorment havia sigut un molí fariner.

Aquesta central està situada just passat el pont d'Esponellà que fou construït el 1442 i reconstruït al 1903. En el camí cap a Crespià podem gaudir de la vista més bonica d'Esponellà. En el nostre recorregut passem per davant de l'església fortificada de Santa Eulàlia de Crespià.

El 1902 s’havia aprovat a Madrid el "Plan de Canales y Puertos". En aquesta zona es va projectar l’anomenat "pantano de Crespiá" que mitjantçant el "canal del Ampurdán" havia de distribuir aigua de rec des d’Esponellà a molts municipis de l’Empordà.

Es van fer diversos estudis i projectes, el que havia de ser definitiu, del 1930, va suposar l'inici de les obres a l'estiu de 1935. Es va treballar en la construcció d’un túnel de desviació de les aigües per la riba esquerra del Fluvià mentre durés la construcció de la presa. Precisament durant la construcció del túnel es va detectar una important capa de guixos de més de 20 metres de gruix per sota de l’ubicació de la presa i de dues cavitats de considerables proporcions que van fer aturar la construcció del pantà, el 1944. Durant una època es va aprofitar per a conrear-hi xampinyons. Recentment, en el seu interior, s'hi ha localitzat un assentament de ratapinyades. Continuant el camí, anem superant el desnivell per a situar-nos a la part superior de la muntanya que queda sobre la central de Martís. Allà trobem l’ermita romànica de Sant Bartomeu, avui en ruïnes.

I a uns 200 metres i per un corriol que fa ziga-zagues entre les alzines que creixen al damunt dels replans del talús del riu, trobem una barana metàl·lica que ens dóna seguretat quan avancem, finalment i amb l'ajut d'una escala metàl·lica accedim a l'interior de Sant Miquel de la Roca.

Aquesta ermita ja esmentada el 1131 és possiblement d’origen més antic. El temple semitroglodític té dues façanes que tanquen la cavitat natural de la roca. Té un interior dividit en dues naus separades per un arc former gòtic. Es considera que hi havia hagut dos pisos pels forats que hi ha al damunt de l’arc on es podien encaixar les bigues.

Es conserva la cisterna que recollia l’aigua. Es considera que havia estat en els seus orígens un eremitari. Des del seu interior podem veure des d'un punt de vista ben diferent, als nostres peus, la central de Martís.

I des de dalt del turó tenim unes vistes magnífiques del curs que hem seguit del Fluvià i de les muntanyes de la Mare de Déu del Mont, del Bassegoda i altres cims de l'Alta Garrotxa.