dimecres, 15 de desembre de 2010

Si em voleu acompanyar per les venes de l'estany o els dits verds de Banyoles...

La Banyoles que podríem considerar moderna té gairebé 1.200 anys d'antiguitat, i aquesta no és una afirmació gratuïta, ja que l'any 812 es va fundar el Monestir de Sant Esteve, el que es ve a considerar la primera comunitat benedictina a Catalunya.
Amb l'arribada dels monjos a unes terres ermes denominades com Baniola, al voltant del monestir s'hi van anar aplegant els habitants de la zona sota el poder feudal dels abats, situació que es perllongà durant més de mil anys, fins el 1835.

Una de les primeres necessitats fou la de dominar les aigües de l’Estany i els seus aiguamolls per utilitzar-los per a l’agricultura.

De mica en mica, es va començar a bastir una mota o dic de contenció per tal d’aixecar el nivell de l’estany un metre i canalitzar les aigües construint els primers recs. L'obra començà traient blocs de travertí del subsòl, la roca de sedimentació calcària pròpia de la zona, que aprofitaven per fer les parets dels recs.

Els recs tenien la funció de sobreeixidor natural de l'estany canalitzant l'aigua per a us domèstic i agrícola. Evitava també desbordaments i inundacions en temporada de pluges intenses.

Els recs són com venes de l'estany que penetren dins la ciutat. De l'estany surten sis recs que es van ramificant formant una xarxa de 33 kilòmetres, una autèntica obra d'enginyeria. En un punt o altre tots van a parar a la riera de Canaleta i aquesta al riu Terri, afluent del Ter.

Daten del segle IX els dos primers recs; el de Ca n'Hort ...

... i el de Can Teixidor, en aquella època anomenats rec de Palaus o Dos Rechs. Durant la major part del seu recorregut van paral·lels fins que s'ajunten en un de sol.
Quatre segles després es va construir el de la Figuera d'en Xo, anomenat aleshores sobre los Canyers, entre les seves derivacions, en un punt determinat es divideix en dos recs paral·lels, anomenats el rec de l'Àngel i el del Dimoni.
De la mateixa època és el rec Major, conegut a l'època com de les Forques. Ambdós destinats principalment a finalitats industrials.
No va ser fins els segles XVI i XVII que es van construir els dos darrers, el dels Xucladors, que és el rec amb un tram més curt... ... i el rec de Guèmol aquests dos dedicats a activitats agrícoles, ja que regaven el pla de Banyoles.
Alguns trams dels recs constitueixen unes peculiars zones verdes distintives de Banyoles que creen paisatges verds dins la ciutat, uns autèntics dits verds. Els recs eren tots descoberts però l'expansió de la ciutat va fer que s'anessin soterrant. Seguir-los ens permet descobrir una Banyoles diferent, més amagada, més desconeguda.
Sortosament els darrers anys s'ha invertit la tendència procurant deixar a l'aire lliure, conservar i dignificar el major nombre de trams possibles.
Davant l'alberg juvenil s'aprofita el rec per posar-hi un original mobiliari urbà.
Dins del que podríem anomenar usos de l'aigua, el primer va ser l'agrícola. Dels segles XVI-XVII data el mas conegut com a Can Quim del Rec, actualment destinat a usos públics com a Espai Jove. Als recs s'hi rentava la roba, encara avui en dia hi han avies que ho fan, però també altres coses com les tripes de porc en l'època de la matança. Molts rentadors eren d'ús privatiu de les cases que hi tenien accés directe. Altres eren públics com aquest al rec de la Figuera d'en Xo...
... o aquest cobert, a la placeta, molt a la vora del monestir.
El desnivell de gairebé 8 metres entre el nivell de l'estany i el monestir va permetre aprofitar la força hidràulica mitjançant molins que van anar desenvolupant una indústria creixent.
Hi van haver molins fariners, drapers, paperers, de sabó i fargues.
Aquest edifici del segle XV, la Llotja del Tint, fou destinat al tint de les robes i llanes abans de la seva comercialització. Els coneguts com a draps banyolesos, s'exportaven per tota la Mediterrània.
L'edifici de Can Teixidor, allà on s'ajunten definitivament els recs de ca n'Hort i d'en Teixidor, fou una farinera.
El rec de la Figuera d'en Xo aporta l'aigua a una de les grans zones industrials de la ciutat. En aquest punt està a punt d'arribar a la cooperativa agrícola.
Aprofitant un dels últims salts d'aigua es va construir la farga. Aquí s'hi manté un dels pocs exemples que es conserven de la farga catalana. La seva activitat industrial va acabar l'any 1955. Actualment s'està habilitant per a ubicar-hi un museu explicatiu de la farga i de la indústria banyolina derivada dels recs.

3 comentaris:

  1. Agua es vida y aquí esta perfectamente reflejado esto. El agua es la columna vertebral de la vida. Gran entrada, amigo.

    Un saludo, Juan.

    ResponElimina
  2. Juan,
    El agua es y ha sido la razón de ser de Banyoles, desde la època neolítica hasta hoy en dia.
    Saludos, Manel.

    ResponElimina