divendres, 24 de desembre del 2010

Si em voleu acompanyar a Can Morgat, entre llegenda i llacunes...

Al nord oest de l'Estany de Banyoles hi ha el mas conegut amb el nom de Can Morgat, enfilat dalt d'un petit turó amb vistes a l'estany.

En un dels pedrissos del mas podem trobar un vell tronc, ja fa temps que hi és i de la fusta morta n'han sortits bolets de soca. Aquest vell tronc ens fa pensar en la llegenda que ha anat passant d'avis a néts i que explica la formació de l'estany:

"... segons una vella tradició, abans de la formació de l'estany, Banyoles i Porqueres estaven unides per una fèrtil planúria. L'or de les espigues hi relluïa als raigs del sol i el fruiters odorants orlaven aquell pla rialler com esclat de la primavera. Cantava l'ocellada i el camperols, tot conreant les terres l'oratjol besava dolçament les messes ... Que bell era aquell pla!. Una tarda de calma. Ni una teranyina s'albirava en aquell cel, puríssim com pensament d'infant. El sol ja decantava cap a la serra de Guixeres, entre Merlant i Ginestar, quan en Morgat, que amb una parella de bous llaurava un tros de camp, va sentir una veu clara i vibrant que deia: «Morgat, Morgat, agafa la llaura i vés sota teulat». El bell pagès de pell colrada es quedà confús. Estengué la mirada per si veia algú. Si que es estrany! -va dir-se - Diria que algú m'ha cridat i no veig ni una ànima a l'entorn. Serà que em xiulen les orelles?. I picant les anques dels bous, tornà a la feina. Però no havia fet encara dues passes, que la mateixa veu tornà a fer-se sentir:«Morgat, Morgat, agafa els bous i vés-te'n a casa». El camperol tot estranyat s'aturà, i alçant els ulls al cel, com demanant una explicació, va pensar: No em burxen pas les orelles, perquè ho he sentit ben clar. Però que me'n vagi? ... per què? El vent no bufa, la calda no pica, de sol ixent a ponent no es veu cap núvol, i el temps amenaça?. No ho entenc com hi ha món!. I continuà obrint la terra amb l'arada. Però heus aquí que per tercera vegada va ressonar la misteriosa veu, mes forta que mai: «Morgat, Morgat, vés-te'n a casa o seràs negat». Ja no dubtà més ni tampoc li n'hauria vagat, perquè en aquell moment l'esfereí un soroll estrany, com si sortís de les entranyes de la terra, mentre aquesta trontollava tan fortament que el feia tambalejar. Els bous s'esquivaren arrossegant l'arada que rebotia amb perill de cama-trancar-los. «Sants del cel, ajudeu-me!», exclamà en Morgat, i plantà a córrer darrera la parella. I heus aquí que ben punt entraren a la pineda del mas, valga'ns Deu!, tot aquell pla s'enfonsava com per art d'encantament. En Morgat, groc d'espant, veia pujar del fons d'aquell immens abisme unes onades gegantines, que cargolant-se feréstegament, engolien amb un traüt espantós els conreus i les arbredes. Les aigües desfermades s'estengueren des de Lió a Les Tunes i des de Porqueres a Banyoles. Desprès es calmaren deixant format un gran bassal: l'estany. "

(així la relatava Mn. Lluís G. Constans i Serrats (1901 - 1955))

Can Morgat està envoltat d'altres estanyols i llacunes, alguns de molt antics, altres de formació recent i altres que s'estan recuperant.
L'Obra Social d'una entitat d'estalvis va adquirir un total de 17,4 hectàrees en aquest sector amb l'objectiu de transformar els terrenys agrícoles, antigament dessecats, en llacunes i àrees d'inundació temporània per a la recuperació dels ambients aquàtics i el bosc de ribera. Aquestes actuacions formen part del projecte LIFE Natura de Restauració dels Ambients Aquàtics de Porqueres i de Banyoles.
Seguint l'estany cap al nord hi trobem la Llacuna dels Amaradors, una petita àrea inundable, de poca profunditat, on hi ha un aguait i s'hi poden observar diverses espècies d’aus, peixos, amfibis, ... D'aquí tornarem enrere seguint el camí que rodeja l'estany, arribem a Can Cisó. Tota la conca lacustre és un fenomen viu des dels seus orígens que, al llarg dels anys, ha propiciat la formació de diferents estanyols.
Aquest procés de formació dels estanyols comença quan les aigües que circulen per l'aqüífer de roques calcàries es posen en contacte amb les capes superiors de guixos; se'n produeix una ràpida dissolució, de manera que es formen grans cavitats o coves d'aigua a poca profunditat. Quan l’aqüífer disminueix el seu volum d’aigua i el terreny es col·lapsa, s'originen un seguit de sobtats enfonsaments del sòl que donen lloc a la formació d’estanyols arrodonits i de dimensions variables.
Una mica més avall de Can Cisó, travessem la Riera Castellana i trobem el Brollador de la riera Castellana, que tot i anomenar-se així es tracta d’un petit estanyol de mida reduïda i fondària considerable que presenta una coloració cendrosa a causa del pissarrí que hi ha al fons i que queda en suspensió per l'entrada subterrània d'aigua.
A l'altra costat de la riera trobem l'Estanyol de can Cisó. Com que queda molt enclotat va acumulant matèria vegetal en forma de restes d'arbres i fulles. Aquesta important aportació de matèria orgànica origina una gran concentració de sulfurs impossibilitant, per manca d'oxigen, la vida animal però propiciant la de comunitats bacterianes. A pocs metres trobem l'Estanyol Nou o de Can Silet, l'últim gran estanyol format a la zona lacustre de l'Estany. Es va formar el 12 de novembre de 1978 al mig d'una plantació de pollancres després d'un estiu molt sec. Fa uns 40 metres de diàmetre i 7 de fondària. Deixem enrere can Cisó i tornem cap a can Morgat per un camí interior que travessa la plana fèrtil, a ponent de l'Estany. De seguida veiem can Morgat davant per davant. Abans d'arribar-hi trobem l'aguait d'en Margarit, a la llacuna del mateix nom. La llacuna d’en Margarit forma part dels nous ecosistemes aquàtics lacustres recuperats. Darrera la Llacuna d'en Margarit veiem el Puig Clarà de 315 metres que, des de dalt, ofereix un excel·lent mirador de la zona. Travessant la Riera de Can Morgat trobem la Bassa de la Deu de Can Morgat. Seguint el camí trobem a l'esquerra la Llacuna de l'Aulina ... i a la dreta la Llacuna de l'Artiga.
Per a tenir un punt de vista privilegiat, de la zona en particular i de l'Estany en general, pujarem al Puig Clarà. El desnivell és d'uns 150 metres i s'hi està uns tres quarts. El camí està ben senyalitzat.
Travessem la Riera de Can Morgat.
És freqüent trobar-hi gent de totes les edats a peu o en bicicleta de muntanya.
A una vintena de metres per sota del cim trobem el mirador sobre l'Estany
i sobre les llacunes del Pla de Can Morgat.
Dalt del Puig Clarà hi ha un altre mirador des d'on, si la visibilitat ho permet, podem veure el Pirineu des dels cims de la Vall de Núria, passant per l'Alta Garrotxa i tota la serra de les Alberes fins al Querroig, a l'extrem més oriental.

3 comentaris:

  1. Hola Manel
    Has fet unes fotos molt maques , es veu un lloc molt maco i magnífic per anar e passeig !
    Bones Festes i Feliç 2011 .
    Vigila amb el menjar que no t'empatxis !! ;)
    Petons de Nadal .
    Anna

    ResponElimina
  2. Gràcies Manel per les fotos, les explicacions i la llegenda. (Pobre home en Morgat! Encara deu tremolar ara!)

    Salut !!!!

    ResponElimina
  3. Anna,
    Graciel·la,
    Estic content que us hagi agradat la passejada, gracies per acompanya-m'hi.
    Salut!

    ResponElimina